Les engrunes de Guitarrí i Guitarró
“Deixem per a una ocasió millor els desfogaments temperamentals i afrontem la realitat: cal pactar amb Madrid; serà humiliant però la causa ho mereix”. Amb aquest plantejament, al llibre d’Eduardo Mendoza La ciudad de los prodigios, la Junta de Barcelona decideix enviar dos delegats a Madrid per demanar finançament per impulsar l’Exposició Universal de 1888.
L’autor retrata l’estada de Guitarrí i Guitarró, els dos delegats, al Ministeri de Foment: “Els van conduir a un saló de sostre altíssim, on només hi havia dues cadires d’estil renaixentista, força incòmodes […] Allà els van fer esperar més de tres hores, al cap de les quals es va obrir una porta lateral, semisecreta, i va aparèixer un individu amb el rostre embotornat i patilles que portava una casaca coberta d’entorxats. Els dos delegats es van posar dempeus. Tots dos van fer una profunda reverència. Qui acabava d’arribar no era el ministre, sinó un uixer, que els va comunicar amb sequedat que el senyor ministre no podria rebre’ls aquell dia, que tinguessin la bondat de tornar a acudir al Ministeri l’endemà a la mateixa hora”. Aquell primer desaire es repetiria les setmanes següents, explica el llibre: “En anades i vingudes de l’hotel al Ministeri van gastar en va tres mesos i les dietes corresponents; un cop van esgotar-se els diners van escriure a Barcelona explicant el que havia succeït i demanant instruccions. Amb el correu de resposta els va arribar un paquet enviat pel mateix alcalde on hi havia diners, una reproducció en guix de la Verge de Montserrat i un missatge que deia: ‘Valor, un dels dos haurà de cedir, i per Déu beneït que no serem nosaltres'”. Després de mesos d’humiliacions, els dos delegats van tornar a Barcelona tan sols amb les engrunes del que volien aconseguir.
El setembre de 2005, fa tres anys i mig, el Parlament de Catalunya va aprovar una proposta de nou Estatut autonòmic. Havia d’obrir, deien, majors quotes d’autogovern al Principat de Catalunya. S’havia aprovat per unanimitat de tots els partits amb representació parlamentària, a excepció del PP. I tres delegats eufòrics van anar a Madrid a presentar-lo al Congrés dels Diputats espanyol perquè fos aprovat. Els delegats eren Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC). El 2 de novembre el text entrava a tràmit, i no en va sortir amb l’aprovació fins el mes de març de 2006. Entre una data i l’altra, Zapatero s’havia reunit amb Artur Mas per passar-li les tisores, i el text resultant tenia el 50% dels articles modificats. Aquest mes de març fa tres anys d’aleshores, i el text encara es troba en tràmit de revisió. Les properes setmanes el Tribunal Constitucional espanyol s’haurà de pronunciar sobre diversos recursos presentats contra l’Estatut reformat. Tenim prou experiència tots plegats per saber que, de nou, la resposta del tribunal espanyol no satisfarà les aspiracions catalanes. Com tampoc les està satisfent en qüestió de finançament.
Més de cent-vint anys després de l’Exposició Universal de 1888, l’anomenada classe política del país continua enviant guitarrins i guitarrons a Madrid, que tornen, si fa no fa, amb els mateixos èxits que a finals del segle XIX. Els que reivindiquen la memòria històrica des dels despatxos d’Interior o de Vicepresidència, o els que fan proclames sobiranistes des d’escons de la cambra principatina, haurien de repassar la pròpia història protagonitzada pels polítics catalans. I reconèixer que de pidolar només se n’obtenen engrunes. Haurien de veure que fins i tot el descontentament de la població la porta a sumar-se a iniciatives que es difonen a través d’Internet i que aconsegueixen reunir milers de persones a Brussel·les per internacionalitzar les reivindicacions nacionals catalanes, però sobretot per exigir als partits catalans que es comprometin amb les aspiracions autodeterministes.
A cada nou Guitarrí i a cada nou Guitarró, malgrat totes les banderes catalanes que hagi enarborat el polític que els envii a la Capital del Reino, trobarem una nova humiliació. Com des de fa anys insisteix l’esquerra independentista emulant l’Ovidi Montlló: “Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”.
