Les nostres línies roges

Vivim temps convulsos al País Valencià. No és cap novetat. Fa dècades, segles, que els patim. Però ara ens toca superar-los a nosaltres, a les generacions que hem crescut sota la bota d’una dreta espanyola que no ha deixat d’assetjar les poques victòries que es van aconseguir en aquella estafa anomenada Transició. I una d’elles, amb totes les seues llums i ombres, fou la que originà la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Una llei que va permetre que, per primera vegada en la història, una legió de joves tinguérem accés a ser educats en la llengua pròpia. O el que és el mateix, que per primera vegada en la història molts de nosaltres aprenguérem que es pot fer cultura, periodisme, història, matemàtiques, filosofia, física en valencià. Un fet, aquest, d’una importància cabdal en un País Valencià frustrat pels seus propis prejudicis, diglòssies i febleses accentuades per una classe dirigent que porta segles creuant les línies roges de la nostres dignitat.

Jo ho he viscut en primera persona. Em vaig criar a les línies. En una les línies imperfectes, però que al cap i a la fi eren la única possibilitat que teníem d’estudiar en valencià. A València ciutat, només quatre instituts públics de secundària l’ofertaven l’any 1990. Només quatre! Molts companys havien de recórrer llargs quilòmetres cada dia per arribar a una classe on s’estudiara en valencià. Tot i així, nosaltres vam criticar durant anys aquest model de segregació. No enteníem perquè només hi havia un grup en català mentre la resta de grups, vuit, eren exclusivament en castellà. Ni ho enteníem no ho compartíem. Allò ens abocava al gueto. Érem es rarets, els indígenes de la reserva, fins i tot venia algun mestre amb els alumnes del seu grup per mostrar-los a ‘los que hablan en valenciano’.

En aquells temps, com ara, ens vam esforçar a demostrar que érem ‘normals’. Que fèiem coses ‘normals’. Que parlàvem una llengua ‘normal’. Però aquest esforç el vam haver de fer solets, saltant totes les fronteres psicològiques que s’estableixen després de segles de marginació i estigmatització. Però ens vam sortir. Vam aconseguir, per exemple, que moltíssims companys de la línia en ‘castellà’ s’ajuntaren amb nosaltres. Que vingueren, per exemple, als concerts d’aquell grup de música que havíem creat a classe i que, davant la sorpresa de molts, cantàvem en valencià.

Amb els anys, hem comprovat com molts d’aquells amics i amigues han recuperat la llengua que, tot sia dit, no havíem tingut l’oportunitat d’aprendre perquè els seus pares i mares havien abandonat el valencià pels prejudicis, la marginació i la persecució social que tots coneixem. Per això, quan avui escoltem aquells que parlen d’acabar amb la segregació a costa d’arraconar la llengua dèbil, la que estigué prohibida, la que fou abandonada en massa a les grans ciutats a causa d’aquella malèvola etiqueta de llengua ‘inferior’, ‘basta’, ‘de poble’, se’ns encén el motor de l’antiga ràbia. I és que aquells que han volgut acabar amb el nostre patrimoni lingüístic i cultural ara diuen que el volen ‘potenciar’ en nom de la ‘modernitat’, és a dir del ‘plurilingüisme’. I ho diuen així, tan tranquils, sense sentiment de culpa, sense esperar patir les conseqüències.

No. No ho permetrem. Portem massa anys lluitant a la barricada quotidiana. Portem massa anys explicant, convencent, il·lusionant. Portem massa anys picant la pedra dels fonaments d’aquell vell règim que ens van imposar. Però sobretot no ho permetrem perquè ara ja som milers i milers els joves que creixem arreu del país amb una altra mentalitat, amb una altra perspectiva, amb la disposició de defensar com siga la llengua del nostre poble. Perquè la sembra de tants mestres ha donat fruits. I es veu cada dia. A les aules. Als carrers. Sí. Allí ens trobareu. Perquè hem perdut la por. I si cal serem insubmisos com ho són avui dia els 4.500 professors gallecs que es neguen a complir les ordres uniformitzadores de la dreta espanyola. Una dreta rància que va gaudir de quaranta anys de violenta dictadura militar per rematar-nos i no ho van aconseguir. I ara, creuen de veritat que podran amb nosaltres?