Les polítiques anticrisi de la Unió Europea estan profundament equivocades

Les causes de la crisi actual, la més gran des de la Gran Depressió, són fàcils d’entendre. Les empreses (i molt especialment les empreses mitjanes i petites, que són les que creen més ocupació en qualsevol país), no en poden, a més de tenir dificultats per aconseguir crèdit dels bancs, tenen insuficient demanda dels seus productes.

I no hi ha demanda perquè la majoria de la població (que pertany a les classes populars) no té la capacitat adquisitiva per comprar-los (a causa de la baixada de salaris i de l’atur), i això com a conseqüència que la renda del treball com a percentatge de la renda nacional ha disminuït des dels anys vuitanta, resultat de les polítiques liberals portades a terme en la majoria de països de l’OCDE, el club de països més rics del món.

D’altra banda, la renda del capital en aquells països (s’inclou l’Estat espanyol) va créixer fins a arribar a nivells d’exuberància sense precedents. La banca, en lloc d’invertir en l’economia productiva (és a dir, amb la producció de béns i serveis que la població consumeix) on la rendibilitat era baixa a conseqüència de l’escassa demanda, va invertir en activitats altament especulatives com en els sectors immobiliaris, creà una enorme bombolla immobiliària, que finalment va esclatar, i deixà pas a la crisi del crèdit.

Hi ha doncs un problema de falta de crèdit d’una banda, i d’escassesa de demanda per l’altra, havent-se creat així un cercle viciós. No hi haurà major creació d’ocupació en el sector privat tret que hi hagi un augment de la capacitat adquisitiva de la població.

Per solucionar l’escassa demanda, les dretes proposen una baixada d’impostos per augmentar-la. Però, aquesta mesura és d’escassa eficiència a causa de la regressivitat dels sistemes fiscals que explica que, en general, els que es beneficien més d’aquestes baixades d’impostos són les rendes superiors, que estalvien més que consumeixen, quan ara cal augmentar més el consum que l’estalvi. És més, la baixada d’impostos implica el descens dels ingressos a l’estat i, per tant, de la despesa pública. I aquí rau el problema.

L’única manera de trencar aquell cercle viciós és trencar amb el dogma liberal i que sigui l’estat, qui crea ocupació massivament, tal com va fer l’Administració Roosevelt para sortir de la Gran Depressió. Aquestes inversions van crear la infraestructura física (es van construir, per exemple, 650.000 milles de carreteres), social (van construir hospitals, centres de salut i escoles) i cultural del país (les infraestructures actuals de museus estan basades en la xarxa construïda en el New Deal).

I, a més de regular la banca privada, es va establir una banca pública, que va oferir crèdit a les mitjanes i petites empreses. Va prendre també mesures que van facilitar la sindicalització dels treballadors garantint l’increment de la massa salarial. No cal dir que els bancs i el món de les grans empreses odiaven el president Roosevelt, qui es vanava que tal odi era el millor senyal que anava pel bon camí.

Una situació semblant va ocórrer amb la recuperació d’Europa després de la II Guerra Mundial. Tal recuperació no hauria existit sense un intervencionisme de l’estat en cadascun dels països de l’Europa destruïda, facilitat pel pla Marshall, que va permetre el creixement de la demanda i va estimular el creixement mundial. La taxa de creixement dels països desenvolupats va anar d’un 4,3% per any durant el període 1949-1973, havent estat el període de major expansió econòmica (anomenada l’època daurada) en la història econòmica d’aquells països (amb l’excepció de l’Estat espanyol que continuava dominada pel feixisme).

Va ser precisament a partir del desenvolupament de les polítiques liberals en els anys vuitanta, que les rendes del treball com a percentatge de la renda nacional van descendir, que la taxa de creixement de la despesa pública va descendir, que el creixement econòmic va descendir, i l’atur va augmentar. Aquestes polítiques van beneficiar principalment a les rendes del capital financer (que són les ques van promoure el liberalisme. I continuen promovent-lo). Però és impensable que puguem sortir de la gran crisi actual sense un intervencionisme públic molt més accentuat que el que s’està promovent en la Unió Europea (incloent l’Estat espanyol). A l’Estat espanyol hi hauria d’haver una intervenció pública massiva per crear ocupació, necessària per millorar les clarament millorables infraestructures del país, tant les infraestructures físiques, com les socials (l’Estat espanyo té la taxa d’ocupació pública en els sectors socials públics més baixos de la UE).

La pregunta que es farà el lector és, com es paga tota aquesta inversió pública? La resposta és molt fàcil. Els diners es treuen d’on estan, començant pels enormes beneficis bancaris i de les grans empreses i de les rendes superiors (que han estat les rendes més beneficiades durant aquests últims quaranta anys), es recuperen les taxes de gravació fiscal per a les rendes superiors fiscal que existien abans que s’iniciés la revolució liberal que ens va dur a la situació actual.

En realitat, les polítiques que promou la coalició conservadora-liberal que governa Alemanya (altament influenciada pel banc Central Alemany) en la Unió Europea són profundament errònies. Aquestes mateixes polítiques d’austeritat de despesa pública van ser imposades pel tàndem Fons Monetari Internacional – Unió Europea a Lituània (que ara volen aplicar també a Grècia) que han causat una reducció del seu PIB del 25%, major que la que van sofrir els EUA durant la Gran Depressió.

El domini liberal a la UE condueix Europa a una situació d’enorme sacrifici de les classes populars, sacrifici que a més no és ni necessari ni eficient, doncs el que es requereix és precisament un gir de 180º en les seves polítiques. El establishment europeu (liderat pels interessos del capital financer) estan danyant les classes populars i allargant la crisi econòmica. El fet que això no es denunciï és un indicador més del poder de la creença liberal en les cultures polítiques i mediàtiques del continent.

*Vicenç Navarro és catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra
Article extret de Kaosenlared