Les víctimes del 15-M

Considere que ha passat un temps prudencial per reflexionar al voltant del totum revolutum que han suposat les mobilitzacions d’aquells que s’anomenen indignats. El moviment del 15-M ha sigut un revulsiu per la militància revolucionària dels Països Catalans i de tot l’Estat espanyol, la qual ha respost en gran part participant-hi. No obstant aportaré la meua crítica. Cal dir que correré el risc de ser incorrecte perquè no hi he participat ni pense fer-ho. Per aquest motiu em posaré certs límits que a continuació us expose.

No vaig a elucubrar sobre els orígens de “Democracia Real Ya”. Tot i que al carrer som els que som, tot i que els camins estan traçats, tot i que no crec en miracles… pensaré que tot és possible. Tampoc faré esment de la coincidència entre la mobilització del 15 de maig i la convocatòria electoral de la setmana següent. Podria pensar que existia la voluntat d’influir en els resultats, o que algun partit minoritari amb representació parlamentaria estava a punt de caure de les institucions i tractava de capitalitzar una abstenció creixent. Però em quedaré al marge. Seria farragós analitzar perquè es clamava contra els grans partits alhora que es criticava l’abstenció. Hauria de pensar que abans aquesta gent no sabia que tenia dret a vot ni que existien altres partits. I a més em resultaria paradoxal conjugar la desafecció de la ciutadania pels polítics amb la crida a la participació, i amb un sistema electoral al que també es criticava.

Tampoc entraré a debatre perquè els promotors de tot açò imposaren l’absència de qualsevol símbol o ideologia política en les mobilitzacions. Sabem que la lluita al carrer és l’estratègia de tot moviment revolucionari i que per això els nostres carrers són plens de cartells de l’esquerra independentista i del moviment llibertari. Em podria ensumar que si no hagués existit aquesta prohibició les manifestacions dels Països Catalans hagueren acabat plenes d’estelades i senyeres roges, negres, i roges i negres. Em podria ensumar també que amb aquesta demostració de força els que lluitem dia a dia eixiríem reforçats, la difusió de les nostres propostes seria major que mai, i el creixement de les organitzacions revolucionàries seria aclaparador. Però no ho faré. Seria com pensar que aquest era el toc definitiu per acabar d’alienar-li la ideologia a la classe treballadora. Que així ningú veuria qui lluita de debò per la justícia social. I que així (i açò és molt greu) la ciutadania no trobaria enlloc una alternativa real al capitalisme i al seu pensament únic limitant-se a acceptar modestes reformes que serien rebudes com un gran èxit de la democràcia espanyola.

Per altre banda no entraré en cap cas a valorar perquè els promotors de tot açò, “Democracia Real Ya”, es desvincularen de les acampades tan aviat com aquestes s’establiren. Normalment les mobilitzacions tenen un començament i un final, on l’organització fa lectura d’un manifest. Si la mobilització hagués sigut espontània entendria a la perfecció aquesta iniciativa excursionista i no hi veuria cap problema. Però clar, tampoc haurien d’haver-hi cartells, lemes, coordinació entre ciutats ni consignes pacifistes, apartidistes, asindicals o apolítiques (sic). Tot i que pensant-ho bé, si no se n’hagueren desvinculat potser el fet d’ocupar la via pública o manifestar-se durant la jornada de reflexió hagués tingut conseqüències penals per als promotors. Millor ho deixarem així.

No em pronunciaré tampoc sobre els motius que dugueren als mitjans de comunicació burgesos a silenciar o, en el seu defecte, criminalitzar la combativa mobilització revolucionària del Primer de Maig a Barcelona mentre feien una profusa difusió del moviment 15-M tan sols quinze dies després. Seria lleig pensar que fou així perquè mentre la primera sorgia de la consciència de classe, la segona sorgia d’un laboratori. Tot i que no ho seria tant si pensem que de la primera en surt perjudicada la burgesia, i de la segona només alguns comerciants de la Puerta del Sol de Madrid. Això em recorda un altre aspecte sobre el que em negaré a posicionar-me, i és el seguidisme que de l’acampada de Madrid han fet la major part de les assemblees d’indignats de tot l’Estat. Un moviment que naix amb les restriccions imposades de ser apartidista, asindical i apolític (sic) hauria de ser autònom per naturalesa. Les reivindicacions d’una acampada no tindrien perquè coincidir amb les d’una altra. Però no és així. Les conclusions a les quals han arribat la major part d’elles, per no dir totes, són semblants quan no idèntiques. Podria pensar que tanta participació i tanta història només han servit per dir que aquelles “espontànies” propostes inicials ara estan plenament justificades, doncs compten amb l’aval d’una assemblea d’honrats ciutadans despolititzats i sobradament preparats. Serà coincidència.

Un aspecte sobre el que potser algú hauria d’haver dit quelcom però sorprenentment gairebé ningú ho ha fet és l’origen de l’etiqueta emprada al Twitter, #spanishrevolution. En la meua línia tampoc diré res al voltant del paper que ha tingut aquesta xarxa social a la que tothom ha hagut de donar-se d’alta per participar de l’espectacle. Com a independentista sóc part interessada i no seria just apuntar que el moviment revolucionari als Països Catalans, siga marxista o llibertari, mai empraria el qualificatiu d’spanish. Seria tant com afirmar que el 15-M té de revolucionari el que Alfredo Pérez Rubalcaba de defensor dels drets humans. Això ens duria a pensar que tot ha sigut un gran circ muntat des de Madrid, i valorar perquè tan poca gent ha dit res respecte de l’etiqueta resultaria tal volta ofensiu. Personalment jo no ho faré, però perquè a aquestes altures ja em resultat còmic.

Un cop dit tot açò vull expressar la meua satisfacció per unes mobilitzacions que han trencat la incomprensible passivitat de la classe treballadora. Siguen quins siguen els orígens o promotors de la iniciativa la mobilització sempre és positiva, encara que només tinga com a conseqüència una major conscienciació política de la ciutadania. Ha quedat de manifest que eixir al carrer i deixar al marge la política de partits és possible. I filant més prim fins i tot és l’única alternativa a molts indrets de la nostra geografia, especialment al País Valencià. A algú haurà emprenyat tot açò quan el govern de la Generalitat de Catalunya necessita enviar els seus esbirros per fer fora la ciutadania de la via pública, malgrat la incongruència d’aquesta expressió. Però no tot és tan ideal. També cal dir que aquestes assemblees d’indignats han servit d’enèsima plataforma de treball per molts avantguardistes incapaços de difondre les seues idees de cap altra manera. La història de l’esquerra independentista al País Valencià és plena d’exemples similars. De vegades arribe a pensar que hi ha alguns que no es creuen les seues pròpies idees i fan política com qui tracta de vendre un aspirador a qui no el necessita. Potser s’avergonyeixen dels seus principis.

Tornant al dia en què escric aquest article, els mitjans de comunicació burgesos ja s’han oblidat dels orígens d’aquest amorf moviment, igual que els partits majoritaris de les seues demandes. La imatge estrella és ara la d’un polític espanyol del Parlament europeu amb un cogombre en la mà. Sembla que hi ha un contuberni mundial contra les hortalisses espanyoles i aquest polític s’ha vist a sí mateix com el cabdill de la revolta. Podrien provar de fer assembles de cogombres per mostrar la seva indignació amb la cancellera alemanya Angela Merkel, a qui acusen d’haver esvalotat el personal. De totes formes, bromes a banda, el brot d’E.Coli és un tema prou delicat que a hores d’ara ja s’ha cobrat dues dotzenes de víctimes mortals. I mentrestant a casa nostra el 15-M continua la seua caiguda lliure. Esperem que la classe treballadora, en un nou intent per anestesiar-la i tallar de socarrel el creixement de les seues organitzacions, no haja sigut víctima d’una pressa de pel d’aquest frau que anomenen democràcia. Esperem que d’ara en avant no siguem coneguts als llibres d’història com les víctimes del 15-M.