L’escapçament del Principat de fa 350 anys
La revolta que s’inicia el 1640 i que ha rebut el nom de Guerra dels Segadors és definida per en Pierre Vilar a Catalunya dins l’Espanya moderna com un “moviment espontani, violent, popular i defensiu”. Són les característiques de la revolta camperola del 6 de juny de 1640 quan, farts d’anys d’haver d’hostatjar les tropes que es batien per l’hegemonia europea contra les de la França borbònica, prenen la ciutat de Barcelona.
El crit de “Visca la terra, muira lo mal govern, múiran los traïdors” que van escampant pels carrers no és una proclama buida, i el virrei de Santa Coloma i els funcionaris servils són morts. Però si aquest aixecament de segadors que té l’origen en el rebuig a les tropes no és un foc d’encenalls i tant el Consell de Cent com la Generalitat decideixen assumir-ne la seva direcció política és perquè entre l’Estat i el Principat de Catalunya hi ha plantejat un conflicte de fons.
Si l’Imperi espanyol es trobava, a inicis del segle XVII, en un estat de ruïna econòmica que feia perillar el seu Imperi; el Principat, per contra, estava vivint una situació de prosperitat en tots els terrenys. I aquest fet és aprofitat per l’Estat per fer reaparèixer, el 1620, el “quint”, un impost que permetia al rei l’adquisició directa de la cinquena part dels drets cobrats al Principat. La queixa tant del Consell de Cent com de la Diputació és d’alçada, sobretot si es té en compte que el Principat ja estava tributant amb Felip IV cinc vegades i mitja del que tributava amb Carles V. Però no és només un problema fiscal, el que plantegen, sinó un problema polític que té a veure amb les “llibertats” que li són pròpies com a “nació”.
D’aquesta manera, quan els segadors es fan els amos i senyors de Barcelona, les dues principals institucions polítiques del país no dubten a posar-se al front. Però, encara que l’Imperi espanyol estigués en franca decadència, la guerra de Secessió no es podia vèncer sense comptar amb el recolzament d’un rei, en aquest cas d’un borbó, Lluís XIII, que fou nomenat comte de Barcelona. Tot i que l’Estat francès estava en millor posició per enfrontar una guerra que l’espanyol, el seu resultat, plasmat en el Tractat del Pirineus del 1659, va ser francament negatiu pels catalans territorialment parlant (1/5 part del Principat) però no va ser percebut com a tal pels coetanis, que malgrat no haver aconseguit el seu propòsit inicial, la secessió, obtingueren consol en mantenir els “privilegis” i aconseguir l’amnistia dels separatistes.
