L’espionatge defineix el sistema
Fa pocs dies Anonymous feia pública una llista de noms de persones i d’entitats que estaven sotmeses a rastreig policial, en aquest cas, per part dels Mossos d’Esquadra, per mitjà del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya, un organisme creat pel govern autonòmic. Un seguiment virtual, dels perfils públics a les diferents xarxes socials, però seguiment al cap i a la fi. I L’ACCENT, com altres mitjans de comunicació dels moviments socials, era present en una llista on a més de mitjans de comunicació i persones destacades pel seu compromís social, hi havia també moviments com el que defensa la desobediència als peatges. Per als responsables de la policia autonòmica, doncs, vetllar per l’anomenat ordre públic és equivalent a perseguir els moviments socials i polítics contestataris de l’esquerra i vetllar pels interessos de La Caixa. Unes prioritats significatives en els temps que corren.
Però la consciència de que l’Estat, siguen quines siguen les sigles que nominalment el dirigeixen, és el nostre adversari no ens ha d’impedir d’indignar-nos cada cop que els nostres drets més fonamentals són vulnerats. L’espionatge -els anomenats serveis d’intel·ligència- és una part fonamental del monopoli de la violència de l’Estat. I des de l’aparició d’estructures de dominació social sabem que existeixen, que controlen les vides d’aquelles persones que potencialment són una amenaça per als qui les controlen.
Però, tanmateix, la consciència social d’aquesta realitat és mínima. Potser perquè, malauradament, només podem denunciar aquest control de la població amb proves irrefutables quan la informació esdevé documentació història -i passats els 50 anys de rigor és desclassificada i es pot consultar-, quan hi ha una filtració gràcies a la feina d’activistes com Edward Snowden, Wikileaks o els mateixos Anonymous o, en el menor dels casos, quan errades del mateix aparell estatal les deixen en evidència.
La importància dels aparells d’espionatge per a la preservació del sistema imperant han quedat de manifest, precisament, amb les revelacions d’Edward Snowden sobre la National Security Agency (NSA). Aquesta agència nord-americana, hereva de les agències d’espionatge de la segona guerra mundial, disposa de centres d’anàlisi i recol·lecció de dades per tot el món i compta amb un pressupost multimilionari i milers de treballadors, amb pics que han arribat fins els cent mil assalariats.
Però abans que aquesta filtració es fera pública, cap al final de la dècada dels noranta, ja va esclatar l’escàndol pel programa Echelon, que segons s’afirmava en aquell moment, era capaç de monitoritzar qualsevol comunicació telefònica -també de fax o de transmissió de dades- que es feia en qualsevol part del planeta. Aquest programa, impulsat per la NSA va comptar en aquell moment amb la complicitat de la majoria de governs occidentals. Els mateixos que ara han col·laboraven amb la NSA espiant els respectius conciutadans.
Més enllà de la gravetat dels fets, l’estructura i articulació dels serveis d’intel·ligència en l’àmbit internacional ens permeten establir també les jerarquies de dominació imperialista, però encara més, els serveis d’intel·ligència són el vertader termòmetre de la qualitat democràtica d’una societat, tant si és capitalista com socialista. Potser cal reconèixer que són necessaris per evitar determinada delinqüència o per contrarestar les maniobres de països tercers que busquen intervindre en els afers interns d’un país, però quan s’usen indiscriminadament contra la població o, més en concret, contra la dissidència política democràtica és evident que hi ha algun problema.
A l’Estat espanyol, l’actual Centre Nacional d’Intel·ligència, prèviament el CESID té els seus orígens en diversos serveis de l’Alt Estat Major de l’Exèrcit franquista, que foren adaptats a les noves circumstàncies, però mai suprimits o modificats substancialment. De fet, el qui fou el director del CESID durant tota l’etapa socialdemòcrata era un militar valencià -nomenat per al càrrec durant la presidència de Calvo Sotelo- de l’estirp dels Manglano, és a dir, d’una de les famílies que més poder va ostentar durant el franquisme a casa nostra. Una prova més, sens dubte, que l’anomenada transició només fou un rentat de cara amb certes concessions formals.
Però no és només una característica de l’Estat espanyol; després de la segona guerra mundial, foren molts els països que usaren les estructures dels serveis d’intel·ligència nazis per continuar la lluita contra els moviments comunistes que, en molts casos havien liderat la lluita antifeixista; de fet, als anys setanta, sufocada l’amenaça comunista a l’europa occidental, la República Federal d’Alemanya encara col·laborava amb les autoritats franquistes per espiar ciutadans alemanys que sospitava estaven a l’òrbita del RAF.
Arribats fins ací, potser no hauríem de minimitzar les recents revelacions d’Anonymous, perquè ens confirmen quina és l’actitud del poder respecte a determinats moviments socials i, entre ells, respecte l’esquerra independentista. Així, en el moment en què estem, qui considere que és alarmista negar-se a tindre determinats companys de viatge, potser s’hauria de refiar més dels serveis d’intel·ligència.
