L’estat espanyol apaga TV3 al País Valencià

Amb aquest titular encapçalàrem la cobertura al nostre web del tancament de TV3 al País Valencià. Certament que l’executor material de l’acció ha estat Francisco Camps, i que el mateix executor és qui encapçala un govern que representa una de les involucions feixistes més greus que ha viscut el nostre país. Però la persecució a TV3 al País Valencià no es pot circumscriure només a un únic partit, sinó que a tenor dels 26 anys de dificultosa existència de les emissions -que repassem a les pàgines d’aquest número- podem concloure que és l’aparell estatal qui ha actuat implacablement contra aquesta realitat que era TV3 al País Valencià.

Camps ha fet una llei ex professo per a tancar les emissions de TV3. Zapatero va menysprear les 600.000 signatures que hagueren fet possible garantir per llei la unitat dels espais lingüístics de comunicació. Dos catalanoparlants i ministres -José Montilla i Joan Clos- van preferir privilegiar els seus amics de la Sexta a costa de les freqüències utilitzades per TV3. Totes les administracions estatals han actuat amb una clara animadversió envers aquesta realitat que eren les emissions de TV3 al País Valencià, mostrant clarament que això s’havia convertit en qüestió d’estat.

Cal recordar que TV3 al País Valencià no nasqué fruit de la voluntat de cap administració, sinó fruit de la voluntat i l’esforç popular. Que la xarxa de repetidors fou pagada mitjançant aportacions populars, i que fou la gent qui defensà aquests mateixos repetidors dels diversos intents de tancament perpetrat pels cossos policials de l’estat al dictat de jutges i ministres.

Defensar TV3 al País Valencià no és defensar un projecte comunicatiu en concret ni la seva línia editorial. És defensar la llibertat d’expressió i defensar la llengua pròpia i la voluntat de tenir un espai comunicatiu d’àmbit nacional. Defensar TV3 és, també, defensar un Canal 9 al servei de la llengua i la cultura, i amb abast també nacional.

Si la por que provoquen les nostres iniciatives a l’estat la podem mesurar segons la seva reacció en contra, podem afirmar sense cap mena de dubte que les iniciatives que relliguen els Països Catalans i que per tant els fan més forts són les que provoquen més pànic als gestors de l’espanyolisme. No en va, és contra aquestes iniciatives en què s’ha utilitzat el terrorisme d’estat. I també és contra aquestes iniciatives en què l’actuació dels diferents aparells estatals ha estat monolítica. És en aquest àmbit en què el moviment independentista s’ha d’enfortir i posar en un àmbit rellevant i fonamental la construcció nacional en clau d’unitat dels Països Catalans.

La resposta ciutadana i democràtica al tancament de les emissions ha començat a prendre empenta. Cal que aquesta mobilització sigui l’espurna d’un moviment de reacció contra el marasme neofeixista en què el govern Camps ha instal·lat el País i, alhora, cal defugir qualsevol aprofitament electoralista dels que sempre es presenten com el mal menor. Hauríem de tenir present que qui més va facilitar l’accés del PP al poder va ser la dècada de lermisme, de la mateixa manera que fou el PSPV qui ideà Canal 9 no com un canal més al servei dels valencians sinó com una eina de confrontació amb TV3. Allò que cal ara és un moviment de base que situï la ètica, la llengua, el país i el treball com els valors a compartir per una majoria social de forma desacomplexada, sense fer concessions a l’espanyolisme -disfressat de blau o no-. Només a partir d’això podrem situar el país en unes coordenades favorables per a que fructifiquin projectes emancipadors.