Lliurar les batalles precises en el moment precís

Aquest proper diumenge 20 de novembre sabrem ja quina cara hi haurà a la presidència del govern estatal. L’emoció és tan mínima que ens haguéssim pogut atrevir a fer sortir el periòdic aquest 17 de novembre amb una foto de Rajoy i el titular “El nou president espanyol”. La resta, saber qui seran els seus ministres (per a començar a preparar eslògans enginyosos) i conèixer l’abast de les ferides dels derrotats.

Qui governarà però realment l’estat, i per extensió (i desgràcia) els Països Catalans serà la conjunció d’aquell ens eteri anomenat “mercats”, juntament amb tecnòcrates europeus i espanyols que combreguen cegament amb la doctrina neoliberal. Poques idees a dia d’avui generarien tan consens com aquesta; això ho té clar, fins i tot, bona part de l’electorat del PP.

 

Sí que hi ha, però, un element important en aquestes eleccions: els resultats al País Basc. L’esquerra abertzale mesurarà les seves forces, més àlgides que mai, amb la resta de formacions, i el resultat electoral determinarà en part el rumb del procés de pau. Objectiu 1: obtenir un resultat electoral tan important que qüestioni la legitimitat de continuar negant la paraula i la territorialitat al poble basc. Objectiu 2: substituir el PNB com a representant del nacionalisme basc, per tal que aquest estigui representat des d’una òptica netament independentista en els futurs escenaris de confrontació política.

Als Països Catalans, però, les coses van per uns altres camins. En un context en què ens trobem amb una mobilització popular al carrer, un decalatge quantitatiu important entre independentisme popular i independentisme electorals, i un incipient procés de construcció nacional, l’esquerra independentista ha entès que no pot obtenir cap rèdit important apostant el seu capital polític en aquesta contesa electoral. Amb això demostra que continua en bona forma, entenent la diferència entre l’acumulació de poder i el deixar-se engolir per la maquinària electoral. En definitiva, que continua entenent la participació electoral com una eina útil per a assolir uns objectius i no com el leivmotiv de la seva existència com a moviment polític.

L’aposta de l’esquerra independentista per l’abstenció cal entendre-la com una aposta qualitativa. És a dir, qui vulgui interpretar el ressò de la proposta a partir de les xifres d’abstenció l’errarà de mig a mig. Ni en positiu, si l’abstenció augmenta, ni en negatiu, si hi ha una alta participació. En canvi, és innegable el valor que té la introducció en el debat polític d’una aposta deslegitimadora de l’estat. Només cal veure com ERC ha gastat part dels seus esforços de campanya en contraposar arguments a l’aposta abstencionista.

En un moment com l’actual, deslegitimar el sistema i assenyalar-ne les carències antidemocràtiques suma esforços a la mobilització popular que qüestiona, amb una insistència remarcable, el capitalisme i l’estat espanyol. Aquests esforços els suma amb la introducció en el debat electoral de les raons per a l’abstenció, però també apuntalant el camí per a la política fora de les institucions.

Aquesta política es concreta en molts camps. Però un dels més importants és l’articulació d’un moviment popular contra el desmantellament dels serveis socials, amb un fort tint anticapitalista. Aquest 17 de novembre hi ha convocada una vaga d’universitats, que és secundada per múltiples instituts. Ni rastre dels sindicats oficials; és una vaga convocada des de baix, des de les assemblees. Fa onze mesos, el 27 de gener, una jornada de lluita que al Principat fou vaga general va suposar una mobilització minoritària però històrica, ja que simbolitzava la independència del sindicalisme combatiu respecte el sindicalisme oficial, totalment inactiu en la lluita contra la crisi. Entremig, acampades i mobilitzacions de centenars de milers de persones al carrer. Això és el que toca, ara i aquí.