Lluitar, participar i, si convé, votar
Pressionat pels seus companys de partit, acorralat pels mercats que vaticinen una hecatombe de la qual ells són els principals responsables, assetjat dia sí i dia també per una oposició que només fa bandera de les maldats de l’executiu, el president del Govern espanyol ha decidit avançar les eleccions. L’estela de ZP, si és que algun dia va existir, ja fa temps que s’ha apagat i el Bambi de la política estatal és ja un cadàver que amics i enemics s’afanyen a enterrar.
La conseqüència evident d’aquesta decisió és que el 20-N de 2011 els ciutadans de l’Estat espanyol, entre ells els súbdits del monarca Borbó que vivim als Països Catalans, seran cridats a les urnes per elegir un nou president, un de veritat, no un de fireta com els que tenim als parlaments autonòmics de Barcelona, València o Ciutat de Mallorca.
El 2012, els ciutadans dels Països Catalans que no rendeixen vassallatge a un monarca borbònic sinó a un president que malda per emular Napoleó, elegiran al seu torn el president de la seva República. Amb tota probabilitat ja no serà DSK, l’estela triomfant del qual s’apagà gairebé tant ràpid com ho feu la de ZP, potser, això sí, amb una mica més de glamur.
Les eleccions estatals al Regne d’Espanya i la República Francesa són sempre una bona excusa per revisar la nostra estratègia d’alliberament nacional. Fins ara, l’esquerra independentista sempre havia rebutjat participar en aquest tipus de processos electorals en part per la seva feblesa organitzativa, en part per la seva estratègia catalanocèntrica d’alliberament. Pels independentistes d’esquerres el camí cap a la llibertat es construeix dia a dia als carrers i a les places dels nostres pobles i de les nostres ciutats, no en els catifes lluents dels parlaments que ens volen discutir la sobirania.
Fins ara, aquesta estratègia, la de deixar en un segon terme la lluita institucional en teatres on els guions són escrits, fins a l’última coma, pels enemics del nostre poble, situava l’independentisme d’esquerres en l’espai extraparlamentari. Ara, a propòsit d’aquesta nova convocatòria electoral, sembla ser que hi ha d’altres independentistes, del que més aviat és un sobiranisme de tipus conservador, que avalen l’opció de no participar en processos electorals que legitimen institucions que ens neguen la sobirania. Potser comencen a entendre que determinades eleccions i determinades institucions no són pas part de la solució sinó el rovell de l’ou del nostre problema. La Carrera de San Jerónimo n’és un exemple, el Congrés, igual que el Senat, formen part de l’estructura que l’Estat ens imposa i, per tant, cal combatre-la amb decisió i energia i negar-ne la legitimitat.
L’abstenció activa, pregonada en reiterades ocasions (amb més o menys èxit, tot sigui dit) per l’esquerra independentista també és una forma de lluita, i d’això els independentistes d’esquerres en sabem una estona llarga. Sabem molt bé que l’únic camí cap a la llibertat del nostre poble passa indefugiblement per la lluita decidida per la nostra dignitat. Lluitar, participar, construir són verbs que l’esquerra independentista no dubta a conjugar en el seu dia a dia. Ens agraden bastant més que el verb votar, malgrat que quan convé, aquest també sabem conjugar-lo. Doncs això, a lluitar, a participar, i quan convingui, a votar, que de vegades fa bona falta.
