Londres 2012 : el COI i l’organització engeguen una persecució contra les nacions sense estat

Existeix la creença generalitzada de que els Jocs Olímpics representen un punt d’encontre entre els diferents pobles del món. De fet la tradició arranca des de l’època de la Grècia clàssica quan totes o la gran majoria de les ciutats estat gregues (polis), es reunien al mont Olimp, considerat la residència dels antics Déus de l’Hèl·lade, per celebrar unes competicions esportives en honor a aquests. Les relacions entre les polis no sempre eren cordials però, en ofrena als déus, aturaven totes les seues hostilitats durant els dies en els que es celebraven les diferents competicions esportives.

En 1896, una època molt convulsa de la història europea i universal es tractà de recuperar l’esperit olímpic reviscolant aquesta mil·lenària tradició. Els Jocs Olímpics d’Atenes foren els primers de l’era moderna i des d’aleshores són molts els jocs que s’han celebrat i moltes les ciutats que els han acollit.

La història de l’olimpisme des dels seus orígens, malgrat deixar-nos imatges per al record també està plena de punts foscos, corrupteles, instrumentalitzacions polítiques, mercantilització, etc. Què han pervertit fins a extrems inusitats la idea primitiva. L’últim episodi d’aquesta llarga trajectòria de llums i ombres s’està produint a Londres aquests dies.

Segons sembla el COI ha fet circular la consigna als organitzadors de l’esdeveniment de que les úniques banderes i símbols que es poden exhibir als jocs són aquells que pertanyen als estats. Una postura així poc té a veure amb un esperit olímpic que teòricament s’hauria de basar en la tolerància i el respecte.

La poca sensibilitat dels britànics s’ha pogut veure sense anar més lluny en la competició de futbol, en la que jugadors gal·lesos, escocesos i anglesos compartien equip i estaven obligats a escoltar un himne anglès que culmina fent una proclama a la victòria dels anglesos sobre els escocesos. I per si això fora poc, la seu escollida per als partits de la fase prèvia del combinat britànic ha segut la ciutat gal·lesa de Cardiff, en el que per importants sectors del nacionalisme d’aquest territori ha resultat una provocació.

Aquesta situació enrarida ha provocat que alguns jugadors de la selecció britànica hagen expressat el seu malestar, entre ells el famós jugador del Manchester United Ryan Giggs, d’origen gal·lès, que de la mateixa manera que ha demanat al públic de Cardiff respecte cap a l’himne britànic ha manifestat el seu dret a no cantar-lo i no sentirse representat de la mateixa manera que un anglès.

No ha segut aquest l’únic fet cridaner quan ens trobem encara a l’equador d’aquestes olimpíades. El passat 31 de juliol el boxejador Damien Hooper va exhibir durant el seu primer combat una samarreta amb l’emblema dels aborígens australians, ràpidament el comitè olímpic australià l’amonestà i li va prohibir tornar-ho a fer sota amenaça d’expulsió. Per la seua banda el COI no el sancionà, però l’obligà a demanar disculpes i a prometre que no ho tornaria a fer. Hooper, malgrat tot, sempre s’ha manifestat orgullós de lluir una bandera per la qual es sent representat i que Londres 2012 no podrà esborrar del tot, ja que la porta tatuada al cos.

Hooper però, no ha estat l’únic en reivindicar als aborígens australians, precisament als jocs de Sidney 2000, la velocista Cathy Freeman guanyadora de la medalla d’or a la cursa dels 400 metres es va destacar com a una defensora dels drets dels indígenes australians durant els jocs, posicionament que arrancava des del 1994 quan als jocs de la Commonwealth, després de guanyar la cursa dels 200 metres va donar la volta a l’estadi embolicada amb la bandera del seu poble.

Com era previsible la delegació espanyola no ha escapat a aquesta polèmica, tot i l’esforç dels mitjans de comunicació per silenciar els fets. En plena campanya de les plataformes en favor de les seleccions catalanes i basques aquests fets han eixit a la llum com no podia ser d’altra manera.

En la competició individual femenina de descens per aigües braves amb kayak, la palista basca Maialen Chourraut va obtenir la medalla de bronze. Durant el transcurs de la competició, el grup de familiars i amics que li donava suport, tant a ella com al palista Ander Elosegui va mostrar diverses vegades una ikurrinya, fins que membres de l’organització acudiren ràpidament per demanar-los que la guardaren.

De la mateixa manera res s’ha comentat als mitjans de comunicació espanyols sobre el fet que la nedadora badalonina Mireia Belmonte, guanyadora de dues medalles de plata, es mostrara favorable a les seleccions catalanes en una entrevista enregistrada al 2009 i fins i tot posara amb un cartell de la plataforma. Així i tot la nedadora de Badalona no ha fet cap declaració en aquest sentit durant els jocs i fins i tot l’hem pogut veure embolicada amb la bandera espanyola.

El que si ha parlat clar, és el jugador d’hoquei herba Àlex Fàbregas qui al seu twitter va afirmar que jugava a la selecció espanyola perquè no tenia possibilitat de fer-ho a la catalana. Mentre que als mitjans de comunicació generalistes s’ha fet un silenci general, a les xarxes socials el tema s’ha escalfat fins al punt que l’esportista s’ha vist obligat a tancar el seu compte de twitter a causa d’insults i amenaces espanyolistes.

En aquest context no es pot descartar que es produïsquen més successos conflictius, tant a la delegació espanyola, com a qualsevol altra, davant d’una normativa enormement restrictiva que coarta la llibertat d’expressió posant l’excusa de la politització. Així i tot els britànics contemplen algunes excepcions a la normativa, excepcions per les quals es permetran les banderes o símbols escocesos i gal·lesos. És per això que hem pogut veure banderes de Gal·les a Cardiff o banderes escoceses mentre disputava els seus partits a Wimbledon el tennista Andy Murray, qui fins i tot lluïa la bandera a les canelleres.

No sabem com acabaran els jocs però el que si podem afirmar és que l’anomenat esperit olímpic el trobem molt lluny de l’organització i el COI, dels burocrates que viuen de l’esport olímpic i del negoci que es genera al seu voltant. L’esperit olímpic el trobem sobretot en alguns esportistes, bàsicament en aquells que practiquen esports amb poc de seguiment i que requereixen un gran esforç i dedicació, esports que durant uns pocs dies esdevenen protagonistes.