L’opressió de l’ocupant i el deliri dels flipats
“El camí de l’home recte està per totes bandes envoltat per la injusticia dels egoistes i la tirania dels homes dolents” (Ezequiel, 25:17). I el de l’independentista està per totes bandes rodejat per la opressió de l’ocupant i el deliri dels flipats. Els primers proven de liquidar les ànsies populars de llibertat amb el tigre de paper de la llei. Els segons es deixen embriagar per la política com a espectacle.
Tot ocupant té el seu botifler. Francesc de Carreras, dedicat en cos i ànima a aquesta tasca, havia de combatre la Declaració de Sobirania i ho va fer a La Vanguardia del 30 de gener: “un text amb un contingut tan flagrantment inconstitucional i, per tant, aprovat sabent que es menysprea la legalitat democràtica, es justifica per raons d’una pretesa “legitimitat democràtica” al marge de l’actual Estat de dret”. Carreras és jurista i el seu enfocament neix d’una deformació professional interessada. El dret, com totes les disciplines particulars, parteix de les seves il·lusions pròpies. I és propi de la mentalitat jurídica pensar que tothom ha de compartir aquestes il·lusions. Però resulta que la qüestió que tracta és una qüestió política. I en política cap legislació particular és l’encarnació de la democràcia. Res no impedeix, però, als homes (i les dones) elevar-se per sobre dels seus prejudicis i tenir un moment de lucidesa: “No entenc que mitjançant la utilització d’aquests nyaps jurídics, i només som a l’inici, els independentistes catalans puguin creure que, en el cas que assoleixin el seu objectiu, Catalunya sigui reconeguda com a Estat sobirà per la UE”. Però hi ha límits que no es poden superar, i el redactat suggereix que amb enfocaments jurídics més sofisticats la cosa milloraria. Són aquests límits els que deixen Carreras estupefacte, incapaç de comprendre el problema i obligat a suspendre el judici: “ Pot ser recorreguda davant el TC una resolució, presumptament anticonstitucional, d’un poder públic com és el Parlament? L’article 161.2 de la Constitució estableix que “el Govern podrà impugnar davant el TC les disposicions i resolucions adoptades pels òrgans de les comunitats autònomes”, la qual cosa comportarà automàticament la suspensió de l’acte impugnat. (…) Ara bé, hi ha qui sosté que la declaració no té efectes jurídics sinó merament polítics i, per tant, no hi cap la impugnació”.
A l’altra banda del camí de l’independentista hi tenim aquells que, benintencionats però mal equipats, s’enceguen davant la irrupció de la història amb majúscules. També tenen els seus apòstols:
“L’aprovació de la declaració de sobirania i dret a decidir dimecres passat al Parlament és un pas més “en la recuperació de la plenitud nacional”, segons ha opinat el president Mas durant la inauguració de l’atri rehabilitat de la Seu de Manresa.(…) Un camí que hauria de servir, segons Mas, per contemplar “una Catalunya en llibertat i plenitud nacional” per posar tots els instruments disponibles “al servei de la gent”. (…) ha animat els catalans a “viure els moments amb energia i compromís i fer-ho amb pulcritud democràtica” (La Vanguardia, 26 de gener)
En què consisteix la “plenitud nacional”? Si hem de recuperar-la: en què va consistir? Espanya va imposar la seva “plenitud nacional” a base de declaracions? Diu alguna cosa la famosa declaració sobre “posar tots els instruments disponibles al servei de la gent? Com ens ho farem per no decebre el president i “ viure els moments amb energia i compromís”? No trobarem en la Declaració de Sobirania resposta a cap d’aquestes preguntes. Podríem concloure de tot plegat que “el camí de l’independentista està per totes bandes envoltat pel prejudici jurídic”. Deia José Patiño, ministre de Felip V que no patia aquest tipus de prejudicis: “Acabar con los fueros será cuestión de días, pero lidiar con gente apasionada de su patria, que solamente habla en su lengua nativa, va a costar meses o quizás años”. Ell ho va entendre perfectament. Ho entendrem nosaltres?
