L’origen del feixisme en l’esperit del liberalisme

Tinc l’estrany costum de comprar premsa en la meva llengua. He estat pacient de l’Avui. Hauria optat pel Periódico de Catalunya si fos dels que dels contes només mirava els dibuixos. L’Avui és una teràpia dura. A canvi d’un diari catalanista i en català he aguantat els deliris patològics d’Alfons Quintà, les parides d’un Salvador Sostres pel qual no tinc adjectius, la xerrameca neoliberal d’aquell que es va dur del Barça una morterada com a indemnització, el sionisme de tants altres, la pretensiosa “incorrecció política” de Sebastià Alzamora, les fixacions d’Empar Moliner… massa per a un sol home.

El diari Ara semblava una benedicció divina. I em trobo Sebastià Alzamora, Iu Forn, Empar Moliner i el que és pitjor: Xavier Roig. El 29 de novembre ens regalava aquesta perla: “les crisis econòmiques són, a llarg termini, molt saludables”. D’aixo se’n diu fer de la necessitat virtut. Faria gràcia, però revela un fons obscur: totalitarisme, darwinisme social, l’origen del feixisme en l’esperit del liberalisme. Extirpar els cossos malalts que gangrenen el conjunt, menysprear els costos humans en nom de la causa justa… Imatges que demostren la identitat de fons entre el pensament feixista i el neoliberalisme. El feixisme és el programa de la burgesia quan cal defensar-lo a trets. Quan es pot “conseguir el efecto sin que se note el cuidado” se’n diu democràcia i els seus ideòlegs deixen de ser militars desquiciats i líders carismàtics per adoptar la imatge més civilitzada d’un consultor d’empreses encorbatat com Xavier Roig, que troba que “les crisis tenen l’avantatge d’aconseguir veloçment allò que, d’una altra manera, costaria anys i panys”. Privatitzar serveis públics, rebaixar salaris i pensions i totes aquestes coses tan fàcils d’aconseguir quan els treballadors no poden pensar en una altra cosa que salvar el coll. Posats a buscar causes accidentals a la crisi Roig s’apunta al consens de carregar-ho tot al compte de Zapatero. I així, referint-se a la reunió que el president espanyol va mantenir amb la plana major de l’alta burgesia diu: “si els dirigents convocats haguessin sortit de la reunió amb la dimissió del senyor Zapatero a la butxaca. S’hauria solucionat el principal problema de credibilitat que té Espanya i que ens està abocant al desastre. Dic el principal, perquè l’altre problema greu el constitueix el penós forat generat per una part del sistema financer”. El penós forat no es pot negar, però el senyor Roig el troba secundari comparat amb el pecat de Zapatero de no haver mostrat prou entusiasme alhora de destruir el poc que quedava de l’Estat del Benestar. No és l’únic que no li ho perdona: “diguin si Zapatero i el seu equip són capaços de fer front a un problema d’aquesta magnitud. Els mercats internacionals i els polítics europeus ja han decidit que no”. Que es tradueix per: “els espanyols es van equivocar votant Zapatero i ara els farem votar el que toca, o sigui, Rajoy, que farà el mateix però ens estalviarem la feina bruta d’haver-li-ho de dir”. Però no hi ha res més penós que el moment en què els cínics es posen cursis: “Sempre m’han atret les actituds valentes. El coratge és el pas previ a l’exercici de la llibertat. Fer un nou diari i, per què no dir-ho, participar-hi, és una operació de risc”.

Les coses que diu Xavier Roig són el somni de qualsevol Consell d’Administració, inclòs el que el paga per escriure aquestes tonteries, però ell, impúdicament, gasta la retòrica coent, típicament liberal, sobre el risc i la llibertat. El que és un autèntic risc és provar de guanyar-se la vida treballant honradament en un món que aplaudeix aquest tipus de cinisme. Però els que ho intenten no n’han fet un gènere literari per què tenen sentit del ridícul.