L’origen dels mals

Són possibles els Països Catalans? Com han de construir-se? Quines han estat les errades perquè a començament del segle XXI, gairebé un segle després que començara la seua formulació política, aquesta no s’haja consumat? Aquestes són algunes de les idees sobre les quals gira el llibre No tots els mals vénen d’Almansa de l’historiador novelder, establert a Girona, Toni Rico.

Per començar cal dir que la de Rico és una lectura fàcil, de digestió ràpida perquè des del començament fins al final hi sura un to molt pedagògic i on es nota l’ofici d’ensenyant de l’autor, de persona acostumada a l’explicació pacient. Però també cal dir que és un llibre que provoca una certa incomoditat, ja que que des del principi obliga al lector a un resituament dels seus propis plantejaments de la qüestió nacional. Amb l’anàlisi del que s’ha fet bé i del que s’ha fet malament, de les errades i dels encerts. I lligat amb això, el tercer avís: No tots els mals vénen d’Almansa és un llibre fet amb una intenció clara i adreçat a un públic concret, la de  generar un debat entre tots aquells que aquestes alçades de conjuntures, processos i ritmes i velocitats, encara ens creguem això dels Països Catalans. 

Al començament de la lectura podem pensar, doncs, que la proposta de Toni Rico és una conseqüència del que al pròleg del llibre, que mereixeria una ressenya pròpia, es suggereix com el fracàs del projecte polític dels Països Catalans. Després de llegir-lo, però, la impressió que tenim és una altra, que la seua publicació, ara i en aquests moments, en realitat respon a una necessitat conjuntural concreta, la de replantejar la idea dels Països Catalans com a conseqüència del procés sobiranista a la Comunitat Autònoma de Catalunya. Això fa que ens plantegem un interrogant: aquest llibre haguera publicat fa només quinze anys a Catalunya? Ho dubtem. La proposta de Rico és, per tant, una conseqüència directa de l’acceleració del procés sobiranista a una part de la nació.

En qualsevol cas, i més enllà de consideracions subjectives de qui ressenya, el llibre pretén obrir un debat al voltant de com construir els Països Catalans. En aquest apartat l’autor reconeix aquesta motivació i això és d’agrair. De fet ell hi pren partit i aporta la seua proposta personal però abans d’arribar-hi a aquesta, al final de l’obra, hi fa una dissecció dels Països Catalans abordant i delimitant la seua geografia, la història comuna i separada dels territoris històrics que els conformen i la qüestió lingüística irresolta. 

Al llibre també s’hi fa un repàs a la història i la trajectòria de les propostes polítics nacionalistes que s’hi han donat al llarg i ample del país. Tant les que han optat pels marc nacional complet com les que han incidit més en la singularització i el particularisme. En aquest sentit, una de les conclusions que extrau l’autor és que els Països Catalans no han passat mai de ser una realitat cultural i lingüística. Ací Rico cau en el que pense que és una de les gran errades del seu plantejament, la d’obviar l’existència d’un moviment organitzat que ha aconseguit transversalitzar políticament tota la nació: el moviment independentista. És evident que els Països Catalans són una nació en construcció, un projecte encara no reeixit i feble, però si aquest s’ha matingut latent ha estat gràcies a l’existència d’un moviment polític articulat de nord a sud i amb implantació arreu de tot el territori i que ha aconseguit mantenir el fantasma dels Països Catalans polítics, i no exclusivament culturals, al centre del debat polític. 

Altre dels punts interessants del llibre i que mou al debat és la responsabilitat que Rico atribueix a l’independentisme per no haver elaborat un projecte clar d’estructuració jurídica institucional entre els diferents territoris dels Països Catalans, i que ell fonamenta en una unió confederal de les actuals comunitats autònomes. En aquest punt, la de la responsabilitat de l’esquerra independentista per no haver els deures l’autor té tota la raó, però és que el que sembla que no s’ha adonat o que no vol reconèixer és que si això no s’ha fet, si s’ha produït la incompareixença, és perquè aquesta proposta xoca frontalment amb la concepció històrica que la tingut l’independentisme de concebre la construcció dels Països Catalans per sobre de les limitacions autonòmiques i departamentals. Així doncs, sembla que l’autor riny els independentistes per no modificar la seua concepció nacional, que ell anomena desdenyosament les quatre consignes pamfletàries, per posar-la al servei de les necessitats que demanden ara els ritmes i les necessitats derivades del procés sobiranista. 

A més a més, sembla com si Rico, que ha militat en diverses organitzacions de l’independentisme, com assenyala la seua biografia, no volguera reconèixer o, pitjor encara, desconeguera els canvis conceptuals duts a terme per l’independentisme actual i que han superat amplament els plantejaments singularistes defensats per Josep Guia a la dècada dels vuitanta, i als quals recorre amb assiduïtat, seu llibre És molt senzill, digueu-li Catalunya. El moviment independentista de hui en dia ja no parla de reunificació nacional, sinó de construcció nacional; concep la nació amb diferents centres i perifèries; i s’hi troba bé i còmoda en allò local com a pas previ per a l’assoliment d’un  estadi nacional més ample i divers. En definitiva amb plantejaments més enriquidors, plurals i també més propers a les realitats locals.

Acabant, més enllà d’estar d’acord o compartir el punt de vista de Toni Rico Cal reconèixer que és una obra valenta i propositiva, un llibre que demana demana respostes i convida al debat. Voluntaris?