Maneres de fer

Desenes de policies espanyols armats. Aquesta és la resposta que té l’Estat per “protegir” els enderrocaments dels edificis del barri valencià del Cabanyal. Enviar les forces i cossos de seguretat de l’Estat per reprimir el veïnat i assegurar els imperatius legals és la traca final d’un procés que havia començat la dècada dels noranta amb la primera legislatura del PP a la ciutat de València. Les classes dirigents, les que han explotat els Països Catalans des de fa anys i panys, tenen un nou repte que és allargar l’avinguda Blasco Ibañez i urbanitzar el Cabanyal -han de moure el negoci. I què passa quan les persones que habiten aquestes finques s’interposen? Doncs la classe política aplica la coerció per aconseguir els seus fins, es limiten a executar els objectius dels propietaris. Les imatges de càrregues al Cabanyal que els mitjans de comunicació difonien recordaven força les d’ara fa un any de Barcelona. Casualitat?

El PP, encapçalat per Rita Barberá Nolla, arribava a l’alcaldia de València el 1991, aleshores començava la vertadera amenaça del Cabanyal. Vertadera, ja que abans el PSOE ja havia definit projectes urbanístics semblants, però es van paralitzar. Rita encetà una estratègia d’abandonament envers el barri. Es van deixar de lliurar permisos d’obra, els pressupostos de la vila van caure, hi havia manca d’infraestructures i la degradació es féu palesa. L’objectiu era deteriorar les edificacions i la vida de les persones que hi vivien per poder justificar una intervenció urbanística que revitalitzara la zona: enrunar edificis i construir-ne de nous, especular. No importa que les finques que es construïsquen siguen massa cares per a la majoria de la població del barri. I que aquestes persones es vegen sense casa i amb una indemnització minsa que no permeta poder obtenir un altre habitatge. Deixant de banda el trasbals que comporta tot el procés i la pèrdua de la idiosincràsia i la riquesa arquitectònica i cultural.

Aquesta tàctica no és nova i s’ha aplicat sovint. A l’ensenyament, per exemple. Una de les condicions per implantar l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior era la reducció del pressupost de les universitats. De la mateixa manera que al Cabanyal, es vol deixar morir, que no matar, l’estament de l’educació per justificar la intervenció privada. “Les infraestructures dels campus no estan a l’alçada d’un ensenyament europeu i de qualitat i no tenim fons públics per remeiar-lo, però el capital privat pot invertir i revitalitzar-lo”, canvieu les paraules ‘campus’ i ‘ensenyament’ per ‘edificis’ i ‘turisme’, respectivament, i ja teniu la clau per explicar un bon grapat d’incògnites.

Tornant al principi… Què passa quan algú vol impedir aquest espectacle? El veïnat del Cabanyal s’organitza i comença una lluita amb diferents tempos i amb diferents estadis i va fent fins que l’activitat és vertaderament efectiva. En aquest punt les persones que s’hi juguen els duros s’organitzen -elles també ho fan, és clar!- i mobilitzen les seues ferramentes. Pressionen a la classe política per a què exercisca la coerció i per a què pare aquesta amenaça contra els seus interessos.

Arreu dels Països Catalans les maneres de fer són les mateixes. Ara fa un any eren les càrregues a les Rambles de Barcelona i ara són les càrregues als carrers del barri del Cabanyal. Arreu les i els polítics són còmplices de les persones que tenen la propietat, els deixen fer (perquè n’ixen beneficiats) i a més els donen ajuda si els propietaris la demanen. Quan està en perill l’aplicació d’una mesura que liberalitzarà un mercat tan sucós com el de l’educació i que reportarà tants beneficis, el Saura, la Tura i la De Gispert sempre hi són per impedir-ho. Per sort, al País València també tenim com a cap de la policia el nostre propi antic militant del PCE, Ricardo Peralta…