Memòria selectiva
Llibertat. Aquell element tan apreciat era el que aconseguia Nelson Mandela l’11 de febrer de 1990. Aquell diumenge assolellat abandonava la presó de la mà de la seua companya Winnie. Mandela havia passat 27 anys i mig reclòs. La raó? Haver lluitat des de 1944 contra la discriminació racial institucionalitzada a Sud-àfrica, l’apartheid, i alliberar el seu poble de l’explotació. El Congrés Nacional Africà (CNA), partit on milità Mandela, va crear el 1961 el grup Umkhonto we sizwe (La llança de la nació), el braç armat amb què plantaria cara al règim racista. El premi Nobel de la Pau, en qualitat de comandant en cap, va dirigir des de la clandestinitat el disseny de l’estratègia armada, el reclutament i la formació militar a Etiòpia i Algèria.
Tanmateix, 39 anys després de la creació del grup armat ningú ressalta aquest xicotet detall en ressenyar el líder negre, o es fa amb la boca petita. Ell, actualment, és un “garant de la pau”, un “reconciliador”… Aquestes paraules fan reflexionar i preguntar-se quina és la diferència abismal que separa el Mandela Premi Nobel i els centenars de preses i presos polítics que hi ha a les presons de l’Estat espanyol. Tal vegada serà que Espanya és hipòcrita. Mentre lloa el gran president sud-africà, a casa empresona, igual que l’estat de l’apartheid, la resistència que li fa nosa.
El líder negre fou empresonat com molts altres lluitadors i lluitadores: tornant d’un dels seus viatges d’entrenament i reclutament a Algèria i Etiòpia se’l va interceptar. Després del juí va ser condemnat a cadena perpètua per “terrorisme” i “traïció”. Al costat d’altres líders del CNA va ser empresonat a la presó de Robben Island, enfront de Ciutat del Cap. Als anys 90 la resistència de la població negra davant l’apartheid s’estenia sense fre, la lluita armada s’intensificava i el Govern contestava amb noves mesures repressives, provocant milers de morts. Per altra banda, el CNA seguia amb Mandela com a cap visible dins de la presó negociant i negant-se a eixir lliure fins que no hi haguera un acord just. A què ens recorda tot aquest periple?…
En l’àmbit internacional, el règim racista anava perdent l’empara que li havien donat alguns governs occidentals sota el pretext de la lluita contra el comunisme de la Guerra Freda i s’anava quedant cada vegada més aïllat. A la fi, el president sud-africà del moment, Frederik De Klerk, va decidir alliberar Mandela. No sense pressions, ja que polítics d’ultradreta s’hi negaven i d’altres més progressistes argumentaven que esclataria una rebel·lió. No fou així. El líder del CNA eixí, va governar el país i millorà substancialment la situació del seu poble a la seua terra, i per açò darrer se’l recorda ara, als seus 91 anys.
Però també s’hauria de reconèixer la lluita prèvia, també l’armada, que establí contra l’Estat que discriminava i explotava el poble negre. La memòria és selectiva -diuen- i només pren allò que l’interessa. Les presons de l’Estat espanyol estan plenes de preses i presos polítics (independentistes catalans, bascos, gallecs, militants anarquistes, comunistes…). Persones que han estat engarjolades per la seua militància política. Persones que, com Mandela, volen canviar el sistema polític que regeix les seues vides i crear-ne un de més just. Aquestes persones lluiten sense esperar un reconeixement (no calen premis Nobel quan tens la teua llibertat en joc), s’esforcen per fer el mateix que Mandela. Encara que el tracte (als mitjans de comunicació, però també en les opinions personals) és bastant diferent. La conclusió sempre és: quin home més valent, quin coratge; no es té en compte, però, que fins fa dos anys el president sud-africà encara estava a la llista de terroristes dels EUA per defensar la llibertat del seu poble.
