Més anticapitalista que mai, però encara no prou

Amb aquest ja són sis els 1r de Maig que hem viscut des que esclatà la crisi financera i la posterior depressió econòmica. Moltes coses han canviat en aquests anys, especialment si ens atenem a les estadístiques i a les xifres macroeconòmiques, però, per la banda social una de les que, segurament, més inalterables roman és la celebració del 1r de Maig, que, a grans trets, continua sent un aparador per al lluïment dels grans sindicats institucionals.

Tanmateix, des de fa anys, l’esquerra independentista i l’anticapitalisme en general han intentat donar-li un contingut alternatiu i combatiu, clarament diferenciat de les grans mobilitzacions institucionals, però, a data de hui, aquest objectiu encara no s’ha assolit plenament.

No vol dir això que no s’haja avançat. A gran nombre de ciutats i viles del país, les convocatòries han aconseguit desmarcar-se dels grans sindicats pactistes, bé amb mobilitzacions pròpies, bé amb blocs clarament diferenciats. Però el fet és que aquestes mobilitzacions amb dificultats són multitudinàries, cosa que de retruc, condiciona els nivells de combativitat.

A Barcelona fa anys que s’està recorrent aquest camí i, enguany, vora 15.000 persones han demostrat que és possible convertir el 1r de Maig en una Diada veritablement anticapitalista. Aquesta manifestació, així com les que hi solen haver amb motius sociolaborals són també una bona mostra de l’aliança dels diferents moviments socials, i, sobretot, de la capacitat que té l’esquerra independentista quan assumeix i encapçala les lluites de les classes populars. Barcelona, doncs, és un bon exemple a seguir per a la resta del país.

No obstant això, hem de tindre present que encara hi ha molt de camí a fer. Les mobilitzacions del 1r de Maig sempre han sigut una demostració de classe, de consciència de classe. I la dificultat que existeix per implicar-hi els treballadors i treballadores és una constatació de com aquesta classe ha assimilat el discurs socialdemòcrata i l’ambigu concepte de les classes mitjanes.

Així, la feina de l’esquerra independentista no consisteix només en fer convocatòries pròpies o al marge de les institucionals, sinó que s’ha d’implicar tot l’any en la difícil tasca de tornar a omplir de contingut el concepte de classe treballadora.

En aquesta feina és fonamental potenciar plataformes sindicals que puguen representar el conjunt dels treballadors i treballadores, amb una lluita que supere les reclamacions estrictament laborals.

Cal, també, superar l’actual model mobilitzador que parteix de la segmentació de la classe treballadora i, per tant, cal intentar focalitzar la lluita i la reivindicació en la defensa dels drets comuns i de la solidaritat, entesa com a solidaritat de classe.

Les estratègies que últimament han agafat embranzida, com ara les anomenades marees, tendeixen a potenciar només la vessant laboral -i fins cert punt corporativa- de les reivindicacions, dificultant, així, la implicació del conjunt de la societat, que en última instància, és la principal afectada per les retallades dels serveis socials.

És cert que en els moments actuals, qualsevol fórmula que siga capaç de mobilitzar la gent i d’omplir els carrers sembla bona, però la nostra obligació és intentar enfocar-les en una direcció de més abast polític i social, perquè totes vagen impregnades d’un caràcter transformador, és a dir, d’una visió social de conjunt.

I això implica donar-li també, a la solidaritat de classe, un contingut que va més enllà d’acudir a mobilitzacions, sinó que també inclou, per posar algun exemple, el boicot actiu a les empreses que exploten treballadors i treballadores en altres indrets del món. La massacre de treballadors a Bangla Desh hauria d’haver tingut una resposta immediata i massiva a casa nostra, en forma de protestes davant les botigues que produeixen en condicions de semiesclavatge en països del tercer món. Perquè, al cap i a la fi, la força de la classe obrera es mesura no tant per la capacitat de defensar allò que l’afecta directament, sinó per la solidaritat que mostra quan el problemes són aparentment més aliens i llunyans.