Més enllà de la trinxera

Ressenya de la quinzena: Camins al sud.  És possible ensenyar llengua catalana en un entorn hostil? Alguns dels més veterans del gremi del valencià deuen fer mig somriure en llegir això. Sense dramatitzar, hi ha hagut moments i llocs, en la nostra història recent i al nostre no tan petit país, en els quals l’ensenyament del català i en català requeria vocació apostòlica i certes dosis d’heroisme. Amb tot, el temps passa, i els forats del passat no semblen tan negres, malgrat l’aparició de reptes com la nova immigració.

 Ben al sud, però, frontera lingüística enllà, encara queden escenaris èpics on el professorat de valencià pot rememorar velles gestes. I de fet, en l’última dècada, és estrany el docent de llengua catalana de la pública que no haja passat -i de vegades, repassat- poblacions com San Fulgencio, Dolores, Rojales, Catral… per no parlar d’aquell malson anomenat Playa Flamenca. Resulta tan habitual que esdevé una mena de viatge iniciàtic, i prova de foc, de l’interí. Sergi Durbà ens acosta a aquesta realitat desconeguda per gran part dels profans.

El llibre que ressenyem aquesta quinzena, “Camins al sud”, narra l’experiència d’un professor de català a les terres del Baix Segura. L’Horta d’Oriola, comarca històrica del Regne de València, en l’antiguitat orgullosament catalanoparlant, fa segles que es va castellanitzar totalment -a excepció de Guardamar. Actualment, es parla un dialecte murcià molt marcat, amb un substrat català present en l’anomenat “seseo”. A aquestes terres, com a la resta de contrades històricament castellanoparlants de l’antic Regne, els alumnes poden demanar l’exempció del català.

El caràcter optatiu del valencià és un entrebanc evident per a la normalització lingüística, i més en una comarca com el Baix Segura, que ha crescut tan ràpidament com desestructurada a causa del turisme i l’especulació. Però això no hauria d’impedir ensenyar llengua del país al “selecte” grup d’alumnes que veritablement tinguen intenció d’aprendre-la. Tanmateix, la perversitat del model fa que l’exempció no siga concedida per Conselleria d’Educació fins els darrers mesos de curs, de manera que el professorat de valencià ha de mirar fer el seu treball amb la dificultat afegida que l’alumnat majoritàriament no té ni cap interès ni cap intenció de fer res. Això estigmatitza tant l’assignatura com al professor, i les actituds insolents i irrespectuoses -molt sovint emparant-se en la legislació i en la directiva dels centres- esdevenen el pa nostre de cada dia. Tot plegat conforma un còctel explosiu capaç de desanimar els docents més coratjosos.

 “Camins al sud” és el dietari d’un d’aquests joves interins de Llengua que un bon dia és destinat a l’extrem meridional del País Valencià. A través d’un llenguatge elegantment col·loquial, farcit d’expressions i frases fetes típiques del Camp de Morvedre, Durbà ens explica el seu calvari particular. Torrepena i Pocapena,  noms ficticis de poblacions ben reals i recognoscibles, ens acosten a una realitat estranya i decadent on abunden jubilats i desfaenats del nord d’Europa, treballadors de l’Europa de l’Est i del Nord d’Àfrica, i una variada fauna aborigen que resulta d’allò més “cañí”. Un panorama que, en general, convida ben poc a establi-s’hi, de manera que els instituts públics de la comarca gairebé no compten amb professorat definitiu, i la provisionalitat fa que es consideren normals determinats comportaments i funcionaments inversemblants. Si a això afegim els problemes derivats de l’exempció del valencià, entenem que l’autor explique les mutacions personals que el conduiran a considerar-se un mercenari sense cap il·lusió pel treball. La sinceritat amb la qual planteja la situació d’exili pràctic i marginació, sense pretensions ni romanços, és el gran encert d’aquesta obra. Al gremi no li costarà gens sentir-se identificat amb les situacions personals que enfronta Durbà, almenys aquells als quals la temporalitat i la precarietat els han dut pels camins al sud. Més enllà del mal tràngol i del testimoni vital, sura una veritat: l’exempció distorsiona la normalització del català -i això no és gens casual-, però també aparta i margina a prop de 500000 persones -de comarques castellanoparlants- de bona part de la cultura, la literatura, les relacions, la mobilitat laboral… que es produeixen als Països Catalans.

Camins al sud. Sergi Durbà |  Editorial Germania, 2012