“M’han explicat d’un cas però no surt al diari”

La invisibilització dels actes de desesperació personal provocats per la crisi, més enllà del respecte al codi deontològic, mostren una por dels mitjans a convertir-se en detonant d’una escalada de conflictivitat social.

El passat 18 de febrer una dona de 47 anys va entrar en una oficina de Caixa Rural a Almassora, a la Plana Alta. Al crit de “M’ho heu pres tot!”, es va ruixar amb líquid inflamable i es va calar foc. Greument ferida, va ser traslladada en estat greu a l’Hospital de La Fe de València. La dona estava vivint el seu segon procés de desnonament. Un cop perduda la primera casa, ara perdia també l’habitatge familiar amb què havia avalat el primer.

Fa gairebé tres anys, un 11 de novembre de 2010, un home de 45 anys de l’Hospitalet de Llobregat es va suicidar, penjant-se a plena llum del dia d’un arbre en un parc públic d’aquesta localitat. Era un electricista que s’havia quedat a l’atur i havia esgotat la prestació. Sense cap ingrés, no havia pogut fer front al lloguer i va optar per ocupar un dels pisos buits d’ADIGSA. Després de rebre una ordre de desnonament, es va presentar a l’ajuntament demanant que la seva família fos reallotjada en un alberg, petició que va ser denegada. A més, havia de fer front a una demanda de multa de 9.000 euros per haver ocupat el pis buit d’Adigsa.

Entre un fet i un altre han passat moltes coses mentre la situació econòmica empitjorava i les administracions aprofitaven per exprimir els drets dels ciutadans i espoliar el patrimoni públic. Mentre això passava, s’ha anat també construint un relat que ha ajudat milers de persones a entendre que la seva situació personal era fruit d’una estafa i no culpa de la seva incapacitat per a tirar endavant a la vida. Membres de la PAH afirmen que el primer pas d’algú afectat per un desnonament és perdre la vergonya i el sentiment de culpa, interioritzar que els responsables són els bancs i el sistema, i suprimir l’estigma del fracàs personal. Això també val en els casos dels aturats o dels afectats per les preferents.

Com han tractat, però, els mitjans aquests casos? Amb cautela, evitant sobredimensionar-los, desconnectant-los en la mesura del possible de les seves causes reals i negant-se a assenyalar culpables. Fins i tot en els moments de més alarma social, el ressò de suïcidis com el de Calvià en plena votació sobre la ILP per la dació en pagament, ha estat molt inferior al que hi ha hagut en situacions de terrorisme o de la crònica negra.

Aquests dos casos van ocupar, a La Vanguardia, espais absolutament marginals. El cas de l’Hospitalet només va ser abordat en l’edició digital, mentre que el cas d’Almassora ocupava un quart de pàgina no prominent dins la secció de successos.

Sembla evident que el tractament d’aquest tipus de notícies està fortament condicionat per evitar que aquestes actuïn com a exemple i provoquin una reacció en cadena. L’efecte repetició és un dels tabús d’aquesta crisi i molts mitjans no volen córrer el risc de ser considerats els inductors d’una escalada de protesta social.

La violència contra sucursals bancàries

El 10 d’octubre de 2012 una dona de 72 anys va intentar calar foc al director d’una oficina de Catalunya Caixa a Sabadell. La notícia va ser minimitzada per la majoria de mitjans de comunicació i les causes -possiblement un cas de participacions preferents- mai van ser explicades.

Les històries sobre agressions a directors de sucursals degut a l’estafa de les preferents es reprodueixen comarca a comarca i ciutat a ciutat. Molta gent coneix o li han explicat un cas, però aquest difícilment haurà trobat lloc en les pàgines de cap diari.

Les amenaces i atacs a les sucursals bancàries són alguns dels fets que més es silencien per evitar, presumiblement, una reacció en cadena. Per exemple, és pràcticament impossible trobar referències als mitjans sobre la rotació de directors de sucursals d’algunes caixes catalanes a partir de l’escàndol de les preferents, de manera que els clients no poguessin reclamar a la mateixa persona que els havia venut el producte. Tampoc han tingut el seu espai en els mitjans els atacs, cada cop més habituals, a les oficines bancàries. Fins i tot en jornades de vaga general l’atenció mediàtica s’ha focalitzat primordialment en els incidents amb el petit comerç i s’ha emmascarat els atacs a sucursals enmig de notícies sobre violència genèrica.

Paradoxalment, aquesta invisibilització ha provocat que alguns treballadors de banca hagin decidit denunciar-los i declarar la seva innocència en la conseqüència de la crisi. Un exemple n’és el col·lectiu impulsat per la UGT “Me declaro inocente”, que ha esdevingut una de les fonts per a poder seguir més de prop el degoteig d’incidents al voltant de les entitats bancàries.

La criminalització de les dones víctimes

En alguns casos, tot i que cada vegada menys degut a la major sensibilització social, l’enfocament de la informació es dirigeix a criminalitzar la víctima. Especialment si aquesta és una dona. A la tendència natural a intentar prioritzar les causes individuals al context col·lectiu com a interpretació d’una desgràcia d’aquesta índole, s’hi afegeix l’estigmatització de la dona com a ésser de salut mental fràgil.

Mentre que en molts casos en què la víctima és un home es remarca la impossibilitat de poder fer-se càrrec de la família, en casos en què la víctima era una dona es posa l’accent en la seva situació personal de caire afectiu, especialment si es tracta de dones que vivien soles.

L’altra cara de la moneda: Grècia

En canvi, l’exercici de bastir un retrat global a partir de la desgràcia individualitzada és un recurs que molts mitjans semblen reservar per a les notícies gregues. Només cal comparar la lectura social que es fa als mitjans d’aquí sobre la violència en una jornada de vaga general a Grècia o als Països Catalans.

L’observatori Mèdia.cat analitzava aquesta diferència de discurs a partir de dues notícies d’un mitjà autodefinit com a progressista -El Periódico- sobre dos casos de persones que s’havien cremat a l’estil bonzo. Mentre que en el cas grec el titular diu que “El suïcidi d’un jubilat aviva el malestar a Grècia. Milers de persones es manifesten a Atenes i Salònica i acusen el Govern i la troica de l'”assassinat”, en el cas estatal, el titular és “Un home es crema a l’estil bonze a l’entrada d’un hospital a Málaga. Presenta cremades de tercer grau en el 80% del cos i es troba en estat greu a l’UCI”, sense ni tan sols citar les causes del fet o la seva relació amb la crisi.

Quin tractament?

Aquests actes de desesperació personal són una eina per a mesurar el descontentament social? Si ens atenem a les xifres de forma quantitativa sembla difícil veure-hi reflectit un increment substancial de l’índex de suïcidis o d’actes violents. A nivell quantitatiu, altres indicadors com índexs de pobresa, gent sense calefacció, famílies sense ingressos o quantitat d’àpats diaris ens donen unes xifres que sí que permeten fer un relat numèric de la crisi.

En canvi, aquests actes tenen un important significat qualitatiu i ètic. La importància d’una sola vida humana contraposada als interessos pecuniaris s’ha convertit en un argument molt potent per a exigir a l’estat mesures dràstiques contra el capitalisme financer. Alhora, la solidaritat col·lectiva i el suport mutu s’han visibilitzat com una taula de salvació per a desenes de milers de persones que afrontaven una situació extrema des de la desorientació i la soledat. És la lliçó que ens diu que, malgrat tot, sí que hi ha alternativa. Mostrar aquesta alternativa pot alleujar o evitat patiment, una funció que en teoria figura dins els principis dels mitjans de comunicació amb vocació de servei.