Murs i memòries
Poc després d’enderrocar un bloc de formigó amb l’ajuda d’un camió, els activistes asseguraven, mentre enlairaven banderes amb els colors del seu país, “rebutgem aquest mur; el mur de la tortura, el mur de la humiliació”. Era el 9 de novembre… de 2009; els activistes eren palestins de Cisjordània que protestaven contra el Mur de la Vergonya, un de tants dels que existeixen hui en dia, vint anys després de la desaparició del símbol per excel·lència de la Guerra Freda.
Però ni aquesta ni altres realitats punyents han pogut enterbolir la celebració de la caiguda del Mur de Berlín. El desplegament mediàtic i institucional ha sigut espectacular, propi del que es reserva als grans esdeveniments. Per molts, no podia ser d’altra manera, ja que els fets d’aquell 1989 simbolitzen la victòria més gran del capitalisme en la seua història: la victòria que desarmà aquell vell fantasma que recorria Europa. I el desarmà de la manera més contundent possible: deixant-lo sense arguments o sense esperança.
Davant el clam popular, davant les evidències de la decadència social i econòmica del bloc de l’est, davant les històries de repressió i violència, davant, fins i tot, el desastre ecològic de la planificació econòmica, gran part de l’esquerra europea es donà per vençuda. Qui podia defensar un model que requeria de murs per contenir la seua població? Si per una banda, la propaganda capitalista bombardeja la població amb aquest missatge, la socialdemocràcia, l’eurocomunisme i el moviment verd de finals dels huitanta en feren la resta per desmoralitzar i desmobilitzar l’anticapitalisme. Ens van voler fer creure que no hi havia alternativa al capitalisme; que ara només es podia treballar per perfeccionar-lo. I molts s’ho van creure.
Vint anys després, però, la Fi de la Història que augurava Fukuyama no s’ha vist per enlloc. No només continua la lluita de classes arreu del món -en les seues múltiples manifestacions- sinó que Europa està lluny de ser el paradís que ens esperava a l’altra banda del Mur -tant si la nostra banda era geogràfica com ideològica. No ens cal recórrer a la crisi actual per veure que sense el mur no han millorat gaire les coses: l’occident ha vist com els dirigents i lobbies empresarials s’han trobat amb les mans lliures per desmuntar el sistema del benestar; als països de l’est, el capitalisme més salvatge ha multiplicat la misèria alhora que han proliferat els multimilionaris arrogants. Els mateixos alemanys de l’est consideren que la República Democràtica era “una societat més propera a la justícia” i perceben la reunificació del canceller Helmut Kohl com una simple ocupació: no es tractà d’una retrobada entre germans, sinó d’expandir-se a un nou mercat amb nous treballadors per explotar. No són pas poques les enquestes que han reflectit aquest sentiment entre els antics habitants de l’RDA.
Així doncs, ni l’opinió dels ciutadans de l’antic bloc de l’est, ni la conjuntura actual semblen els idonis per lloar les virtuts del capitalisme. O potser siguen precisament aquestes circumstàncies les que empenyen els dirigents d’occident a recordar aquella fita. En tot cas, el balanç que han aportat per a l’efemèride no ha sigut gens afalagador: han revestit d’herois alguns del protagonistes, com els corruptes i/o ultra reaccionaris Helmut Kohl, Lech Walesa, Václav Havel o el mateix Joan Pau II i han insistit en el que la caiguda del Mur suposà per a la unitat d’Europea. Però els que volen construir una història europea sobre al memòria de la humiliació de les aspiracions i esperances de justícia social i l’oblit de les guerres i barbaritats provocades per l’imperialisme i el capitalisme no ens han explicat que el mur, o la divisió d’Alemanya que aquest representava, de fet era una conseqüència històrica d’una guerra que va començar i va perdre Alemanya; tampoc no ens han explicat que el dolor i patiment provocat per aquell règim i aquella guerra, beneïdes ambdues pels capitalistes alemanys, foren infinitament superiors als provocats per la divisió del país. I, per discreció, han optat per no fer comparacions de caire econòmic o social, cosa que paradoxalment, era part central de l’argumentació propagandística de l’època. Així que, comptat i debatut, l’únic gran argument que han tingut és el de la llibertat guanyada front al que anomenen totalitarisme.
Si tot es redueix a la llibertat, ens haurem de preguntar què passa amb Palestina, amb les colònies espanyoles del nord d’Àfrica o amb la frontera nord-mexicana, on encara hui en dia existeixen murs que barren la voluntat de milers de persones. O que passa amb el País Basc, Guantánamo o l’Afganistan? Sens dubte ni la llibertat ni el respecte als drets humans són característics d’aquest món post soviètic. I vista la direcció que estan prenent les coses, potser molts dels entusiastes defensors de la llibertat capitalista haurien d’agrair a Chávez i Fidel que encara ací no s’hagen atrevit a actuar amb major impunitat. Perquè, com podem comprovar vint anys després, sense l’amenaça d’una alternativa, el capitalisme es mostra en tota la seua cruesa.
