Nicaragua: victòria sandinista
La victòria de Daniel Ortega a les eleccions nicaragüenques continua l’estela de derrotes recollides per Washington i les seves polítiques neoliberals a una Amèrica Llatina on la combativitat social i l’antiimperialisme van en augment. L’avanç electoral de propostes alternatives reflecteix un fenomen més general i profund: el creixement a la regió d’una consciència política i de moviments populars que rebutgen el sistema dominant i fins i tot busquen creativament camins per substituir-lo.
El rescat de la memòria històrica s’ha mostrat com un nutrient indispensable dels fonaments ideològics i pràctiques polítiques en les noves lluites socials. Així, la victòria del candidat del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) demostra l’enorme capacitat de persistència de l’abnegada militància d’aquesta organització, alimentada d’heroiques tradicions de lluita, l’antecedent més rellevant de la qual és la resistència encapçalada per Augusto César Sandino contra els invasors ianquis.
El resultat electoral revela una base sandinista capaç de sobreposar-se a la dolorosa derrota de la revolució de 1979 davant la colossal agressió dels Estats Units, al linxament mediàtic a què ha estat sotmesa sistemàticament, al frau electoral, a la grollera ingerència dels EUA en aquests comicis. I també als errors i desviacions dels seus dirigents històrics.
No és aquesta una albada revolucionària com la d’un quart de segle enrere, però sí una clara aposta de força més d’un terç de l’electorat per la proposta més favorable a una gran majoria de nicaragüencs, enfonsats en la misèria per setze anys de desgovern neoliberal, colofó de la contrarevolució regional organitzada i finançada per Ronald Reagan.
El programa proposat per Daniel Ortega es va distingir per l’èmfasi posat en el combat a la pobresa, la creació de llocs de treball, l’educació i la salut, camps en els quals aquest país (un dels més paupèrrims del continent) ha patit notables retrocessos. No serà fàcil fer-ho considerant el nefast llegat que rep d’una economia postrada i d’un Estat altament endeutat i encadenat per acords de “lliure” mercat amb Washington.
El líder sandinista va teixir una sèrie d’aliances per les eleccions per eixamplar la seva base de suport polític que van des d’exintegrants de la contra i antics col·laboradors del corrupte Arnoldo Alemany (és el cas del futur vicepresident Jaime Morales Carazo), passant per exsomocistes o exliberals, fins al conservador cardenal Ovando. És molt fàcil jutjar aquestes aliances des de còmodes banys de puresa a ultrança passant per alt les raons de l’assetjament a què Washington i els sectors natius més entreguistes han sotmès a Daniel Ortega fins al mateix dia de les eleccions.
El compliment per part del president electe de les seves promeses de campanya s’encarregarà de dilucidar el grau d’encert d’aquestes aliances. Serà una tasca complexa donar prioritat a les demandes socials tenint aquests aliats. També veurem la paradoxal combinació del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica Central, heretat dels anteriors governs neoliberals, i de l’alliberadora Alternativa Bolivariana per a les Amèriques (ALBA) a la qual Ortega ha manifestat que tenia la voluntat de sumar-s’hi. De fet, ja hi ha camí avançat en aquesta direcció amb el lliurament de petroli per Veneçuela als municipis sandinistes a preus preferencials i l’extensió de l’Operació Miracle a nicaragüencs malalts de la vista.
És obvi que el nou govern comptarà amb la solidaritat de Veneçuela i Cuba. A més, els dos països poden contribuir a reduir el retard educatiu i sanitari, i també les mancances energètiques de Nicaragua, sotmesa des que van pujar els preus del petroli a inclements apagades a les que Ortega ha promès posar fi.
La combativa militància sandinista va votar majoritàriament pel seu candidat i és evident que farà tot el que estigui a les seves mans per fer un bon govern. Cal esperar del sector escindit del Frente, present a les eleccions amb una altra fórmula (on hi ha elements valuosos però també algun trànsfuga), que no dubti a donar suport a les mesures de benefici popular que intenti impulsar la nova administració. Per fer-ho, no cal que abandoni les seves posicions crítiques.
És l’hora de respondre amb generositat a la crida feta per Ortega als seus adversaris per lluitar junts contra la pobresa, que és com dir per una nova Nicaragua.
* Article d’Ángel Guerra al diari mexicà La Jornada.
