No em facis la tavella, bajoca!

Els darrers anys hem pogut assistir a un fenomen del tot sorprenent, digne d’un estudi econòmic de profunditat i motiu d’investigació per a les autoritats competents. Com pot haver pujat tant el preu de la mongeta tendra? Només cal passejar-se per les verdularies per descobrir que sovint el quilo de mongeta tendra sobrepassa de manera insultant els cinc euros.

El darrer any ha augmentat un 31% ni més ni menys. Ha passat a ser un article gairebé de luxe, i la seva compra la reservem per quan no podem més amb el desig o per quan, no sabem per quin set sous, el seu preu es proletaritza. Deu ser la màgia del capitalisme, la lògica del lliure mercat, per a molts de nosaltres incomprensible, quan no execrable.

Si no es tractés de la meva hortalissa preferida, segurament m’hagués passat per alt, però de mala gana he viscut impotent aquest procés, i després de fer un acurat seguiment empíric i haver furgat en les clavegueres del sistema, m’he atrevit a denunciar des de les pàgines de L’ACCENT el que podria ser una complexa conxorxa. Desconec si aquest pas em portarà problemes o si afectarà la publicació de la revista, però estic decidit. Què hi ha darrere d’aquest augment de preus? O qui hi ha? Es difícil d’entendre com un producte com la bajoca, llegum que ens va arribar d’Amèrica i que fou considerat una menja vulgar, s’ha desorbitat d’aquesta manera. I més encara si tenim en compte que el seu conreu no implica gaire complicacions, o almenys això és el que he pogut constatar arran de l’habilitació de l’hort familiar ara fa uns cinc anys. I és que és una planta prou agraïda, i la recol·lecció de beines n’és senzilla. De fet, a cada collita, i coneixent el seu preu, em sento temptat de traficar-ne al mercat negre. Però no, prefereixo fer-me una bona bullida i delectar-me amb la seva deglució. Són molts anys gaudint de les mongetes tendres. Ja de ben petit n’era un fidel seguidor, i amb els anys m’he anat reafirmant. I també amb els anys he anat descobrint que aquesta fal·lera és compartida, no només per un nombre considerable de persones, sinó per tot un poble. La tavella és protagonista d’àpats senzills, només bullida i acompanyada de patata, o en la versió més complexa, amb ceba, safanòria (carota o pastanaga) o carbasseta (carbassó). I amb un raig d’oli, la clau. Per a golafres aliens a dietes, recomano amanir la mixtura amb maionesa: sensacional. Podem convertir el resultat en amanida si la mengem freda. I poca cosa més. Als receptaris no trobareu gaire diversitat. No en cal.

Tractant-se d’un plat humil i quotidià, discret però sentit, i en certa manera, un plat nacional (“un dels plats de verdura més populars de Catalunya”, segons Jaume Fàbrega; “capriciosa meravella” que composa el bullit valencià, segons Josep Piera; la manera de menjar-lo, bullit i ja està, es característic de tots els Països Catalans, resultant diferent de la manera espanyola de cuinar la bajoca), no creieu que es pot tractar d’una conspiració? Una conspiració per privar-nos d’una vianda esplèndida? Una conspiració per arrabassar-nos un petit plaer propi de les classes populars? Una conspiració per escarmentar la nostra gosadia nacional? El debat està servit.

I per anar acabant, fer una repassada lingüística a l’assumpte. Bajoca i tavella són els embolcalls d’un llegum, però en el català occidental i el valencià passen a denominar el que al Principat i a les Illes coneixem com a mongeta tendra. Fins i tot, en alguns indrets se la denomina fesolet o fesolina. Als valencians, quan el fan la tavella, els fan la punyeta. Per bajoca a algunes comarques d’Alacant entenen el pebrot. I a una persona beneita la podem dir bajoca, com ja va fer Francesc Eiximenis en el seu temps (“la fembra que ha per marit una bajoca”). I també bajana. Ambdós termes són segurament derivats de Bajae, ciutat italiana molt coneguda per la producció de faves, fet que evidencia la mala fama de la lleguminosa.

La recepta. Bajoqueta amb brosses
Es despunten les mongetes i es pica alfàbrega i ceba tendra. Es posa a coure tot plegat amb una mica d’aigua a foc lent. Quan estan cuites les tavelles, retirem les herbes i afegim unes fulles de menta. Salpebrem i a gaudir d’una senzilla però gustosa recepta valenciana.

* Roger Sánchez és cuiner del Terra d’Escudella (www.tdk.cat), al barri barceloní de Sants