No guanyareu la desena a la vostra “pintxe” vida
“Esto no se me puede hacer a mí“, eren les paraules del president del Madrid després de ser eliminat a vuitens de Champions pel modest Olympique. L’ésser superior, qui volia tornar per corregir i esborrar de les hemeroteques que va marxar per la porta de darrere, sense ningú que li recordés el seu fracàs.
El prepotent, incapaç d’aprendre del seus errors que volia cridar que ell té raó i els demés no, va començar a tirar de talonari per comprar els jugadors més cars i deixar de veure la samarreta blaugrana i la senyera per tot arreu.
Volia instaurar definitivament la puresa del blanc. Patètic people. 255 milions d’euros després -amb les pertinents presentacions galàctiques- s’aixecava el teló d’aquesta representació.
Quan les expectatives són tan altes, les decepcions són apocalíptiques. Només aixecar-se el teló va arribar la primera: Alcorcón Antifeixista 4-Passarel·la de Glamour 0. Una colla de xavals de barri, amb aire i realitats amateurs, van doblegar una institució que finança les grans corporacions en les que s’han convertit alguns dels jugadors. Amb tots el esperits convocats, el Bernabeu, ple de gom a gom per veure un segona B, va comprendre de sobte que el triplet només el guanyen els millors.
Poc després, el Madrid, el Real Madrid, que s’ha passat mitja vida defensant el resultadisme com una estratègia d’equip sense importar-li gran cosa la pobresa del joc desenvolupat, va començar a repetir des dels seus altaveus que havia sortit reforçat del Camp Nou després de perdre 1-0. Deien que la seva imatge havia millorat molt. Es pot ser estúpidament mediàtic i mediàticament estúpid alhora? Està clar que sí. Per una vegada, ells contents i nosaltres també. Curiós.
Llavors la maquinària es va tornar a engreixar. El 5 de març, la plana alta del madridisme convocava la premsa per fer ostentació i entregar a Esperanza Aguirre la primera entrada de la final de la Champions. “I have a dream”, va dir Luther King, desitjant una humanitat lliure del flagell del racisme, però Florentino, que encara pensa que el futbol i la vida funcionen igual que la borsa, i amb la mateixa grandiloqüència de qui creu que forma part de la història, va dir “La final de la Champions es la culminación de un sueño. El Real Madrid lleva en su ADN la palabra Europa”. Però la dignitat no es compra, es guanya, i la realitat, la crua realitat, una vegada més es va encarregar de desmentir als despatxos. Era la seva Champions, la seva desena, la gran desitjada, al seu estadi, el seu any… però resulta que els rics, els “putos” rics, també ploren. Resulta que nosaltres no diem que guanyarem 3-0, nosaltres guanyem 4-0. Resulta que nosaltres no amenacem en donar un cop d’autoritat a Europa, nosaltres juguem com sabem. I sobretot resulta que nosaltres no somniem en comprar tot el que es pugui comprar, nosaltres som el Barça, som més que un club. Gràcies Barça i visca la terra.
