Nosaltres, la classe mitjana
Joana Ortega, assegura que “l’impost del patrimoni perjudicarà greument la classe mitjana” (Ara, 19 de setembre). Duran i Lleida ens recorda que “qui afectarà substancialment és a les classes mitjanes. L’impost no recau sobre els patrimonis més alts, que tenen altres instruments i mecanismes de cotització, i fins i tot d’evasió de la fiscalitat” (www.duranilleida.cat). I no podia faltar Pilar Rahola: “Espanya odia la classe mitjana”.
En la notícia de l’Ara Miquel Codolar detallava molt honradament -encara no ha arribat a classe mitjana-, que l’impost “afectarà durant els anys 2012 i 2013 els contribuents que tinguin més de 700.000 euros en béns i drets amb valor econòmic com cases, finques, accions i participacions en empreses”. I per si algú s’apressava a desenvolupar el mite sentimental d’aquell que té una casa i li fan pagar uns diners que no té (snif!) afegeix que la base imposable es determina “una vegada hagi descomptat del seu patrimoni el mínim exempt, 300.000 euros més pel seu habitatge habitual, i altres quantitats per obres d’art entre d’altres”. Qui sàpiga comptar pot imaginar que si a l’Estat Espanyol hi ha 40 milions d’habitants i els posem en fila de més ric a més pobre, el que faci 20 milions serà el que s’entén per “classe mitjana”. Però resulta que la mesura, segons Rubalcaba, afectarà 160.000 contribuents. L’article de l’Ara també recorda que “la taxa no afecta els espanyols més rics, aquells que tenen els diners en SICAV, que són societats d’inversió de capital variable i paguen uns impostos de menys de l’1%. Tampoc hauran de pagar els que inscriuen els seus béns en societats”. No entrarem a analitzar la demagògia socialista i la vergonya de les SICAV però si als 160.000 s’hi afegeix uns milers d’aquests súper-rics ens trobem que la “classe mitjana” a l’Estat Espanyol es troba per sobre de 39 milions de pobres. I és tractada amb vaselina, que és com s’ha de tractar la gent de bé: la mesura només tindrà vigor durant els anys 2012 i 2013. Quan se li retallen les prestacions a la xusma no es precisen terminis, es retallen i prou. Però és clar, la xusma no escriu als diaris.
En qualsevol societat desenvolupada ens trobem una casta de súper-rics que són els que manen, no es rebaixen a l’intercanvi dialèctic amb el populatxo, paguen els diaris, però no hi escriuen, paguen els partits però no es presenten a les eleccions. Aquests tenen els diners en SICAV, inscriuen els seus béns en societats i evadeixen impostos. Després hi ha uns que es dediquen a aquest brut negoci d’haver de donar explicacions al poble en nom del seu senyor (periodistes, polítics, catedràtics). Rahola ens diu que l’impost “grava els estalviadors, els complidors, els que creen patrimoni familiar i no s’ho pelen tot”. I així aclarim qui som la resta, és a dir, els qui ens ho hem pelat tot (que no era gaire).
Al segon grup esmentat s’hi compten uns quants que tenen més 700.000 euros i no han trobat la modalitat de frau escaient, la qual cosa explica la histèria de la “classe mitjana”, que és un concepte eminentment psicològic que ens aclarirà la senyora Rahola: “com si tenir una miniempresa, un pis i un adossat a la platja fóra ser ric (.,..)”. Rahola menteix, per què un perfil com el que descriu en principi no tributarà, però ens ensenya que estan tant acostumats a relacionar-se entre ells que no han entés que, tal i com està el pati, tenir un pis, una empresa i un adossat a la platja és ser ric. Fa molts anys que no coneixen ningú que no tingui 700.000 euros, ni propietats de cap tipus. I quan queden amb els seus amics a aquella casa tant bonica i espaiosa a un raconet idíl·lic de l’Empordà fan amargues reflexions sobre “nosaltres, la classe mitjana”.
