Nova bateria de retallades laborals

Les Mútues d’Accidents de Treball, creades com associacions patronals, històricament només gestionaven les prestacions derivades d’Accidents de Treball, com el seu nom indica.

Poc a poc, però, han anat augmentant les seves competències també en les prestacions derivades de Malalties Comunes, sobretot la de baixa mèdica. L’argument és senzill: sorprenentment, oh miracle, els treballadors que passen per les seves mans es recuperen molt abans que els que són seguits pel metge de la Seguretat Social, reduint miraculosament la despesa en matèria de baixa. La Patronal considera, amb el govern espanyol, que els metges públics són “massa lents” en donar unes altes laborals, que en contrast surten rapídissimes des de les seus de les Mútues patronals.
En aquesta línia de privatitzar les baixes mèdiques, el govern ha aprovat que les Mútues podran donar d’alta als treballadors en casos de Malaltia Comuna, i si en 5 dies el metge de la Seguretat Social no la revoca, aquesta alta tindrà plens efectes i l’afectat haurà de tornar al seu lloc de treball.

Alhora, el Consell de Ministres espanyol ja té a punt d’aprovar pel principi de 2014 l’Avantprojecte de nova Llei de Mútues, que encara prepara més poders per donar altes a les Mútues en les baixes mèdiques per malalties comunes.

L’objectiu és canviar el model actual, per un de nou on els treballadors en actiu sempre siguin atesos i controlats en les seves baixes mèdiques per les Mútues patronals, i deixar pels aturats i precaris els serveis públics generals.

Però amagat entre les 528 planes dels Pressupostos Generals de l’Estat, es modifica la “Disposición adicional sexagésima sexta” de la llei de la Seguretat Social, i es requereix que el pres hagi formulat “petició expressa de perdó a la víctima del delicte”, a més d’observar “una conducta efectiva a reparar el dany i indemnitzar els perjudici materials i morals” causats.

Amb aquesta norma, amagada pel govern espanyol enmig dels Pressupostos Generals de l’Estat, es regula contra el dret dels presoners, i especialment els que ho són per causes polítiques, per poder-se reincorporar laboralment després de la condemna de presó.

Del Codi Penal a la llibertat absoluta. A l’Estat espanyol les ETT van estar prohibides durant dècades, i fins i tot van ser considerades delicte al Codi Penal, fins l’any 1994, any en que es van legalitzar, però inicialment sota una sèrie de controls i límits. L’alta sinistralitat laboral i els abusos en aquest sector van donar lloc a una sèrie de límits legals a la seva activitat.

A pesar de les campanyes populars, molt intenses sobretot als anys 1990, poc a poc les continues reformes laborals han anat relaxant els límits legals i possibilitant la seva extensió a tots els sectors productius, estenent i consolidant la seva influència.

Amb la darrera reforma es deixa sense regulació un dels darrers límits a les ETT, i se’ls permet realitzar contractes en pràctiques, per a poder-los cedir posteriorment a les altres empreses. Fa pocs mesos ja se’ls va permetre realitzar també contractes de formació.

Els treballadors a jornada parcial tindran a partir d’ara una bossa d’hores “complementàries i voluntàries”, que no necessitaran de cap preavís per part de l’empresari. Per tant,  si tens un contracte de jornada parcial, fins el 30% de la teva jornada pot ser modificat per l’empresa el mateix dia, demanant al treballador que es quedi a fer més hores.

El treballador legalment es podrà “negar” a fer aquestes hores, i l’empresa no el pot legalment “sancionar”, però la pròpia normativa i la realitat de precarietat laboral ja posen en dubte la possibilitat exponencial d’abusos amb aquesta nova llei.

Alhora, aquests mateixos contractes a jornada parcial poden arribar a tenir un 60% d’augment d’hores “complementàries” d’obligat compliment, que l’empresa haurà de comunicar amb un preavís de 3 dies.

El resultat, és un contracte a jornada parcial però que a la pràctica dona plena llibertat a l’empresa per a decidir de forma diària i setmanal canvis totals dels horaris i jornada laboral, en detriment d’una mínima possibilitat de previsió de la vida personal del treballador.