Obrint Pas: la cançó que mai s’acaba

Sense refer-nos encara de la notícia de la retirada d’Al Tall, ens trobem amb el comunicat d’una “aturada temporal, però indefinida” d’Obrint Pas. I l’anunci, no per esperat, resulta menys trasbalsador. En efecte, el grup havia anat donant indicis del seu esgotament —físic i mental— des de, com a mínim, la publicació d’En moviment (2005): un desgast lògic després de vint anys d’esforç sostingut, de milers d’hores de furgoneta i de lliurar els millors anys de la seua vida a un projecte brillantment culminat. A qui volguera llegir entre línies, no li calia un gran aparell hermenèutic per percebre unes primeres olors de comiat a “L’últim combat”, el tema que tancava Benvinguts al paradís (2007). Sortosament, l’adéu es va ajornar per arrodonir-lo i parir en l’interí el que és, sens dubte, el seu millor enregistrament, Coratge (2011), un treball amb un caràcter molt accentuat de destinació final, de balanç i colofó en tots els sentits —personal, musical, i ideològic. En aquesta tessitura, semblava evident que anunciarien l’aturada en algun moment de la gira de presentació del disc. El que potser no preveien es que anava a simultaniejar-se amb la dels que ells mateixos enarboren com a pares espirituals: una coincidència que no sabríem si atribuir a la infausta sincronia dels cicles naturals o al final d’una etapa que ens ha agafat d’improvís.

En qualsevol cas, totes dues formacions —Al Tall i Obrint Pas— poden retirar-se amb el dolç regust de la feina ben feta i amb el llegat d’una obra que els sobreviurà llargament.

En les darreres setmanes, la xarxa s’ha omplert de missatges d’agraïment a Obrint Pas i de textos que glosen, especialment, la seua monumental contribució en l’àmbit de les reivindicacions lingüístiques, socials i polítiques del país. Fet i fet, difícilment trobaríem una persona o organització que hagués tingut en les darreres dues dècades un paper tan decisiu en la difusió entre el jovent de la ideologia dels nous moviments socials, de l’independentisme i de l’internacionalisme. Obrint Pas ha estat la impagable escola política de milers de joves dels Països Catalans que s’han constituït en éssers civils amb les seus cançons com a manual de capçalera. Amb una particularitat addicional que en magnifica els mèrits: sense suport de cap mena, en un ambient hostil, fora dels canals culturals hegemònics i quan la música cantada en català al País Valencià no podia ni imaginar l’esplet que anava a viure uns anys després —empesa, entre molts altres factors, pel mateix fenomen social d’Obrint Pas: poques bandes hauran ostentat tanta veritat onomàstica.

Però si els mèrits a la barricada reivindicativa són abundantíssims i incontestables, a la mateixa alçada com a mínim es troben les seues virtuts musicals, malgrat hagen estat reiteradament menystingudes en certs sectors, incapaços de desxifrar, des dels seus sòlids prejudicis, la presència de la banda en els circuits internacionals, Fuji Rock inclòs.

Aquestes virtuts passen, en primer lloc, per un fet tan bèstia, i alhora tan banalitzat, com és la fundació d’un nou gènere musical: això que de forma simplificada s’ha convingut en anomenar “ska amb dolçaina”, però que transcendeix de bon tros la mera incorporació de l’instrument a l’arquetip rítmic jamaicà. Amb unes influències musicals ben saludables, una intuïció melòdica molt particular i una capacitat de treball majúscula, Obrint Pas han aconseguit crear tot un nou discurs sonor, on la dolçaina no és un afegit sinó un ingredient protagonista que obliga a modificar i repensar la mateixa estructura de les cançons —entre les quals, tot siga dit, es troben un bon grapat de peces memorables que ja formen part del nostre patrimoni col·lectiu.

Com és públic i notori aquesta fórmula ha fet fortuna, ha creat escola i han sorgit diverses formacions que, partint de la seua estela, han sabut trobar una veu pròpia i diferenciada. I en això rau la seua darrera i més impagable aportació: segurament mentre teclegem aquestes ratlles, en algun lloc del país, un grup d’amics acaba de prendre una decisió que marcarà la seua adolescència: buscaran un baixista i muntaran un grup com Obrint Pas.