Octubre verd, blau… i roig
Redactem aquest editorial mentre els docents de les Illes enceten la tercera setmana consecutiva de vaga. A hores d’ara, sembla clar que el Govern de Bauzà té poques intencions de cedir a les reivindicacions de les samarretes verdes, malgrat que, el diumenge passat, la societat va eixir massivament al carrer per recordar de quin costat està. El pols està sent tens i és difícil preveure quin serà el resultat final, perquè mantindre la vaga en el temps no només és un gran esforç per a les butxaques dels docents sinó que comporta un gran desgast personal i col•lectiu; mentre que de l’altra banda de la barricada hi ha una dreta intransigent i conscient que l’exemple dels docents pot transcendir molt més enllà de les Illes. Siga quin siga el desenllaç, no oblidem que si la convocatòria mateixa de la vaga indefinida ja fou un èxit, cada dia de vaga és una gran victòria per als docents i per al poble en el seu conjunt.
L’octubre, però és un mes pròpiament policròmic. Si verd fou el color de Palma el diumenge passat, el blau tenyirà els carrers de Bilbao el dissabte dia 5. Mentre el poble basc cerca camins nous cap a la resolució del conflicte, l’Estat espanyol respon amb repressió i persecució del moviment de suport al presos polítics. Així, dihuit detencions més i unes brutals actuacions policials contra les protestes posteriors s’han sumat a la llarga llista d’actuacions antidemocràtiques que pateix el poble basc, malgrat que des de fa temps, la violència torna a ser monopoli de l’Estat. Aquest dissabte, doncs, una gran manifestació recorrerà Bilbao i la tenyirà de blau en suport als membres d’Herrira
I com cada any pel 9 d’Octubre, l’esquerra independentista torna a eixir al carrer per reivindicar els nostres drets nacionals i socials; “els del País Valencià i els de tots els Països Catalans” com indica al seu manifest. La Diada del 9 d’Octubre arriba enmig d’una certa apatia mobilitzadora, després d’uns quants anys d’efervescència política pels carrers de València i d’altres ciutats al sud del Sénia.
El drama social, però, no ha afluixat: al País Valencià som més de mig milió de persones les que oficialment cerquem feina, això és una taxa d’atur del 30%, i, en cas dels joves, supera amb escreix el 50%. Al llarg d’aquests anys -i des de molt abans que esclatara la crisi- el País Valencià ha patit el major espoli dels serveis públics i socials de la història recent. I aquest espoli ha vingut acompanyat d’una corrupció estructural que ha permès polítics i empresaris enriquir-se desvergonyidament mentre la justícia mira en una altra direcció.
Però l’any 2014 començara de nou el cicle electoral a l’Estat espanyol i amb ell és probable que els partits convencionals posen en marxa els seus engranatges mobilitzadors. Com diu l’esquerra independentista, “mentre que la dreta espanyolista intentarà recuperar l’anticatalanisme al més pur estil de la propaganda goebbeliana, la socialdemocràcia sucursalista intentarà convèncer-nos que un canvi de color a les institucions serà la solució als nostres mals”.
Amb aquest calendari en vista, hem d’estar preparats per fer front a aquests discursos, com també hem de contrarrestar les dinàmiques regionalistes que el procés sobiranista del Principat està imposant arreu dels Països Catalans. Si bé és cert que el procés sobiranista principatí ha obert moltes esperances a una part de la nació, les seues conseqüències poden ser nefastes per a la resta.
Durant molts anys l’esquerra independentista ha crescut defensant una via única, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, convençuda que la superació de les diferències era la millor forma de defensar els Països Catalans sencers; ha crescut apostant per la unitat popular com a eina transformadora, i no per aliances interclassistes ni pactes institucionals. Aquesta aposta continua sent vàlida hui en dia. Aquest, doncs, és el camí a seguir. És el roig de l’octubre que tot just encetem.
