Operació Equo
Equo intenta reeixir a Espanya ajudada pel progressisme dels Països Catalans
Un nou projecte a mig camí entre IU i el PSOE pretén emergir electoralment el proper 20N. Sota el nom genèric d’EQUO s’ha dissenyat un projecte polític estatal que agrupi allò que s’ha vingut a autoanomenar la “nova esquerra”, un seguit de propostes polítiques de matriu oenegera, molt vinculades a l’ecologisme i amb una pàtina de “moviment social”. Molt il·lustratiu d’això és que el seu coordinador estatal, Juan López de Uralde, ha estat durant 10 anys el director de Greenpeace-España.
>> El Bloc té congelat el seu poder de negociació per l’èxit de la proposta de Compromís
A nivell organitzatiu, Equo és una plataforma que agrupa 35 entitats polítiques d’orígens molt diversos, que van des d’organitzacions històriques fins a assemblees creades expressament per a formar part del nou partit. Precisament, aquesta diversitat interna és la que ha portat a l’organització a apostar per candidatures diferenciades segons la realitat de cada circumscripció. Als Països Catalans, Equo ha acabat aterrant de la mà dels ecosocialistes locals que, de fet, han servit de referència per a la seva constitució. Iniciativa del Poble Valencià (integrant de Compromís) i IniciativaVerds (soci electoral del PSM) en formen part, mentre que Iniciativa per Catalunya el reconeix com a projecte germà i exerceix de referent de l’espai verd i progressista.
L’espai verd i progressista
Aquest espai no és la primera vegada que s’intenta articular a nivell estatal. Fa una quinzena d’anys l’aventura de l’escissió d’IU anomenada Partido Democrático de la Nueva Izquierda va acabar amb Cristina Almeida i Diego López Garrido entrant directament al PSOE. Aquella escissió, però, tingué conseqüències diverses a curt termini entre organitzacions d’esquerres dels Països Catalans, i conduí al Principat al trencament d’Iniciativa i el sorgiment d’EUiA. També en aquella conjuntura cal situar l’origen de l’aparició de corrents internes dins EU al País Valencià i les Illes que una dècada més tard desembocarien en noves organitzacions.
L’existència als Països Catalans d’un espai com el que vol representar Equo ja ve de lluny. Fa ja molts anys que existeix una densa xarxa associativa de matriu oenegera, que articula uns segments socials que existeixen en molta més mesura que a altres indrets de l’estat. Es tracta de classes mitges urbanes, vinculades al treball intel·lectual i imbuïdes d’un fort progressisme però alhora allunyades de la cultura obrera clàssica, i amb una cultura política molt vinculada al voluntariat i als projectes de canvi gradualista i ètic. És sobre aquesta base social, i sobre la capacitat de conservar part dels quadre obrers, que Iniciativa per Catalunya va aconseguir fer la transició del PSUC a l’ecosocialisme. També dins el camp del nacionalisme i l’independentisme, experiències dels anys 80 com Nacionalistes d’Esquerra o l’Agrupament d’Esquerres del País Valencià bevien en part d’aquesta cultura política.
L’aterratge d’Equo de la mà de Compromís
El valencianisme del Bloc ha navegat en aquests darrers anys entre la indefinició ideològica i l’encert en la tàctica electoral. De voler, sobre el paper, aglutinar un valencianisme transversal i cada cop més centrista, es passà a l’èxit electoral d’una coalició d’esquerres. Si el 2007 ningú dubtava que el Compromís primigeni era un matrimoni de conveniència, i va durar poc més de cinc setmanes, el Compromís de 2011 acabà esdevenint un projecte polític per se, que aglutinà un bloc social respectable i obrí perspectives polítiques noves al País Valencià. Així doncs, la inèrcia de les urnes ha invalidat, almenys de moment, l’estratègia de la tercera via i el centrisme valencianista.
Les bases de l’actual Compromís semblen força clares: la força organitzativa i territorial del Bloc més el lideratge de Mònica Oltra, d’IPV en un context d’oposició frontal al PP. Compromís ha aglutinat un vot antiPP que ja no podia aglutinar un PSOE anquilosat i entrampat en les querelles internes. Valencianisme i progressisme genèrics, i fer bandera de l’ètica i la política de base ha resultat una recepta d’èxit que ha permès trencar el bipartidisme i situar el valencianisme com una opció electoralment possibilista.
Els dubtes, però, sorgeixen sobre la viabilitat de la coalició en un escenari polític diferent. La voluntat del Bloc d’esdevenir una organització nacionalista equidistant i autònoma, amb capacitat variable de pactes, pot xocar frontalment amb la tendència de l’ecosocialisme d’esdevenir la crossa permanent del PSOE.
Al Bloc són conscients que ara mateix el seu marge de maniobra és limitat. Es pot dir que l’èxit de Compromís ha congelat el poder de negociació del Bloc. Compromís és una coalició d’èxit i l’electorat no entendria que es destruís per assumptes de pactes i coalicions externes al País Valencià. Per tant, no han tingut més remei que acceptar l’homologació politica d’Equo al País Valencià de la mà d’IP, fent importants cessions tant en les llistes com en el nom de la coalició, si bé conserven el cap de llista de València, el lloc amb més possibilitats de sortida.
… i d’IV a les Illes
A les Illes, Equo també ha utilitzat els verds locals, IniciativaVerds, per a sumar-se a una coalició amb alguna opció. En aquest cas, ha estat el PSM qui aportarà gran part del capital electoral a una coalició que seguirà els paràmetres del Compromís valencià.
Alhora, aquesta coalició compta amb l’avantatge de representar en exclusiva la bandera del nacionalisme a les Illes, ja que el regionalisme de dretes, tant la Lliga com Convergència, ja han anunciat que no concorreran a les eleccions estatals després del fracàs electoral de la passada primavera.
L’aspecte polèmic d’aquesta coalició progressista i nacionalista ha estat l’exclusió d’ERC de la mateixa, degut a la ja clàssica rivalitat amb el PSM per a liderar el nacionalisme progressista balear.
El patrocini d’ICV
Al Principat Iniciativa per Catalunya ha esdevingut el referent principal d’Equo. Tot i no ser un partit integrat dins d’Equo, sí que el reconeix com a projecte germà, reproduint en certa manera l’esquema organitzatiu del PSUC i el PCE. De fet, sense la potència d’ICV probablement Equo no s’hagués constituït o ho hagués fet en uns altres paràmetres.
Tot i així, aquest reconeixement no ha estat exempt de conflicte amb el seu soci EuiA, referent al Principat d’IU, competidor i principal damnificat pel sorgiment d’Equo. La solució adoptada ha estat la de mantenir la coalició electoral i possibilitar un escenari flexible en la composició dels grups parlamentaris segons siguin els resultats electorals.
Perspectives electorals
Si prenem com a referència les enquestes electorals realitzades fins ara, cap d’elles dóna representació a Equo en aquells territoris on és la part principal de la candidatura. En canvi, totes les enquestes indiquen una tendència a l’alça de les candidatures en què Equo participa als Països Catalans. Iniciativa per Catalunya espera consolidar la seva representació al Congrés, mentre al País Valencià s’albira el primer diputat valencianista des de la Segona República i a les Illes Balears aconsegueixen treure el cap a les enquestes amb el 0-1. El fet que la representació política d’Equo sigui tota de partits preexistents i dels Països Catalans pot posar en dubte la viabilitat del projecte, tot i que d’altra banda es pot pensar que en un context de mobilització social, tenir visibilitat a les corts espanyoles podrà ajudar a captar part del descontentament social. Amb tot, l’aspecte previsiblement més difícil de gestionar serà el fet que si s’assoleixen els representants valencians i mallorquins, serà gràcies a actors polítics externs a l’ecosocialisme que tenen el seu projecte polític propi, i que és força allunyat del d’Equo.
En tot cas, la catifa vermella que se li ha posat a una formació aliena als Països Catalans demostra la dependència política de certa esquerra il·lustrada amb el marc espanyol. Si bé ningú pot negar la “sensibilitat nacional” a les Iniciatives, queda clara l’absència de projecte nacional de l’ecosocialisme dels Països Catalans i la incertesa estratègica del nacionalisme progressista.
