Otegi, ostatge polític de l’Estat per impedir el canvi

La condemna recent d’Arnaldo Otegi, Rafa Díez i altres destacats dirigents independentistes bascos a llargues penes d’empresonament arran de l’anomenat ‘cas Bateragune’ ha tornat a evidenciar el caràcter antidemocràtic de l’estat espanyol, així com la presecució d’opcions polítiques que duu a terme. La sentència ha tornat a sacsejar el panorama polític al País Basc i ha estat rebutjada per la gran majoria de les forces polítiques i socials basques. Amb aquesta condemna, l’Estat espanyol ha decidit mantenir Otegi com un ostatge polític més en el seu poder per intentar frenar l’esquerra independentista.

S’afegeix a la campanya mediàtica que la propaganda de guerra espanyola porta a terme des de fa anys, i que s’ha intensificat arran de la victòria de Bildu a les eleccionas locals i forals,  per criminalitzar i condemnar sectors cada vegada més amplis de la societat basca. A més, cal afegir-hi el manteniment de la repressió, l’enduriment de la situació dels centenars de presoners polítics, o la més que probable il·legalització definitiva de Sortu, si hem de fer cas a les declaracions recents del fiscal general de l’Estat, Conde-Pumpido, font completament fiable de les intencions del govern espanyol. Una vegada més, els poders espanyols ens mostren la plena coincidència entre poder executiu i judicial, i la legislació d’excepció instaurada els darrers anys, al voltant de l’estratègia de guerra i de conculcació dels drets democràtics col·lectius i de les llibertats bàsiques per a derrotar, o almenys controlar, la incòmoda dissidència basca i seguir imposant el seu projecte nacional espanyol.

Però malgrat que el discurs, la manca de raó democràtica i la persecució d’idees no siguin nous, ara la situació no és la mateixa, l’Estat avui intenta recuperar amb més mà dura la iniciativa política que ha perdut davant l’esquerra independentista basca. L’acumulació de forces al voltant de l’anomenat pol d’esquerres i sobiranista, amb l’esquerra abertzale com a pal de paller, ha suposat l’articulació d’una força plural i encara en fase de consolidació, però que ja pot disputar l’hegemonia política al País Basc i esdevenir la primera força política basca. Desplaçaria no només les forces unionistes, sinó de forma molt important, la dreta autonomista i col·laboracionista, en el que suposa un canvi històric i la veritable clau de volta del camí basc cap a la independència.

Sens dubte la història ens ha mostrat que els avenços cap al progrés i la llibertat no són sempre ni inevitables ni irreversibles, i tant l’Estat com els qui s’han acomodat a la gestió del marc actual disposen encara de moltes armes per impedir el canvi i seguir imposant el seu domini per sobre de la voluntat democràtica del poble basc. Però l’esquerra independentista, i el conjunt de forces que s’aglutinen al voltant del pol sobiranista i progressista, també disposen d’una gran força militant, activa i implantada arreu del país, d’un capital polític i capacitat de lluita forjat al llarg de més de 50 anys de lluita, que és la seva millor garantia de futur.

Quan des de diversos àmbits, els mateixos que durant tants anys han condemnat i maleït ‘l’exemple basc’ i fins i tot han assumint el discurs inquisidor dels il·legalitzadors, ara pretenen deformar-ne el reflex per adaptar-lo als seus interessos, és més necessari que mai recordar que ha estat la lluita de l’esquerra abertzale, i el seu compromís irrenunciable amb la independència, la territorialitat i la transformació socialista, la que, malgrat anys i anys de repressió, il·legalitzacions, persecucions i empresonaments, ha posat les bases que han permès impulsar un projecte polític que és compartit per una part cada vegada major del poble basc.