Pactes entre cavallers
Deia en Pere Martí a l’Avui del 4 d’abril: “No crec que a Barcelona hi hagi més carteristes que a d’altres capitals turístiques europees, però es veu molta menys policia al metro que a Londres o París, per exemple”. No conec la vida privada d’aquest senyor però estic pràcticament segur que no ha fet un estudi estadístic de la presència policial a les ciutats esmentades ni a altres on cal haver estat si pretens ser algú en l’era de la globalització: Berlín, Nova York i tal.
En el món de la premsa la clau no està a saber si el que s’hi diu és veritat. Quasi mai no ho és, encara que L’ACCENT sigui una excepció honrosa. El què importa és: per què ho diu? Per què vol més policia. Si la causa és que el seu cosí és Mosso d’Esquadra o que certes tendències masoquistes li generen la carència d’una autoritat inquisitiva no ho aclariré aquí. Però ell vol policia.
El mateix dia, al mateix diari i a la mateixa plana (que ja és una font recurrent d’inspiració pel “Paper de Vidre”), Vicent Sanchís assegura que segons Los Angeles Times “a Espanya la pirateria forma part de la cultura”. Encara més, diu que “el director d’una de les productores més influents dels Estats Units avisava, alhora, que la pirateria en la descàrrega de pel·lícules d’Internet és tan bèstia, que es plantegen deixar d’enviar DVD a Espanya”. Els lectors educats en els horrorosos camps d’adoctrinament catalanista que han esdevingut les escoles públiques al Principat han de saber que quan parla d’Espanya es refereix, entre d’altres, a nosaltres (excepte els andorrans i els súbdits de la República Francesa). Aquest senyor de Los Angeles -en això seré molt liberal- pot fer amb el seu negoci el que li plagui. Ens és bastant igual per què si no envien els DVD ens seguirem descarregant les pel·lícules. Però a en Sanchís això el preocupa greument i alça el dit acusador: “han fet de la pirateria un art de viure. El seu govern ho ha permès durant anys apel·lant vés a saber a quins valors”. Això entra dins del conegut gènere de ficció del govern amic dels okupes, la Mayol anti-sistema i els immigrants exempts d’impostos que obren botigues de queviures per la cara. Com s’arregla aquest desgavell? Perseguint els criminals que venen, en una manta i per una misèria, les pel·lícules de merda que el ianqui aquell ens venia per 20 euros. Sort que no ens les vol enviar més. ¿Com podem evitar que aquest humil californià, promotor de l’art i prohom de la cultura, deixi de patir l’espoli sistemàtic dels perversos subaharians que es passen pel forro l’SGAE i les majors al crit de: agua!? Amb la recepta d’en Pere Martí: més policia!
Tres dies abans, l’esmentat havia escrit sobre la corrupció política amb el títol d’“El silenci dels corruptes”. Tot molt digne, com s’edevé sempre que els periodistes se les donen de consciència crítica i tot allò. S’hi deia: “En tot cas, els problemes de corrupció política no se solucionen només expulsant o suspenent de militància els corruptes. Cal reforçar els mecanismes independents d’investigació, com la recentment creada Oficina Antifrau de Catalunya, reformar el sistema de finançament dels partits, introduir la limitació de despeses a les campanyes electorals i millorar la transparència fent obligatòria la declaració de béns abans d’entrar en política i després. Sobretot després”. Enlloc de voler llençar una gossada de mossos famolencs sobre aquesta colla de xoriços (com els sol anomenar la veu del poble) ara resulta que en Pere se’ns torna llepafils: reformes, limitacions, reforços… És el que tenen els tractes quan són entre cavallers. La “vulgar soldadesca” la reservem pels peluts pollosos que es colen al metro i els negres que gosen fotre-li enlaire el negoci a aquell senyor tan simpàtic de Los Angeles.
