Patologia catalana
Un quadre maníac-depressiu agut. Inundats d’espanyolisme i polítics entreguistes, la nostra llengua tenia el futur del linx ibèric, mai no arribaríem enlloc perquè som pactistes de mena, etc. I ara resulta que qualsevol dia serem independents i no arribaré a temps per veure-ho a la tele.
Aquest estat d’opinió no hi és només al Principat. Jordi Caldentey, al Diari de Balears del 24 de juliol, es feia ressò de la sentència de la Cort Internacional de Justícia sobre Kosova: “l’OTAN, amb els americans al davant, amb quatre coets ben disparats dugueren Sèrbia a retxa i li aturaren de cop el terrorisme d’Estat que practicava. Ara Sèrbia, que només compta amb la complicitat de Rússia i d’Espanya, ha duit Kosovë a plet davant el Tribunal Internacional de l’Haia. Però aquest Tribunal ha dictaminat que la independència del Kosovë és ben legal (…) que tots els països que, pacíficament i democràticament s’hi proclamaran d’ara endavant, hi tenen tot el dret”. És la vella tendència a veure el paradís més enllà d’Espanya, “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” (Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple). Artur Mas, malgrat el seu aspecte robòtic, també té aquests raconets obscurs de l’ànima catalana: “Serà més fàcil per a Catalunya exercir el dret a decidir en una Europa federal de veritat, equivalent als Estats Units d’Amèrica. No sé si arribarà en 10 anys o en 20, però si Europa no arriba a aquest estadi, no comptarà gens al món”. (Entrevista a El Periódico de Catalunya del 25 de juliol). És a dir que si aquest miracle no es dóna serem els catalans, i no Europa, els qui seguirem sense comptar res al món. Però ara toca vendre optimisme: “El lema del 10-J, Som una nació, nosaltres decidim, ha de presidir el nou camí.”. I, sobretot, no reconèixer els errors comesos: “Durant 30 anys vam apostar per l’autogovern català dins d’una Constitució interpretada flexiblement, i va donar fruits. Ara la sentència del Constitucional ens diu que aquell camí no té futur.”. El gran estratega necessitava la sentència del TC per saber com funciona Espanya. Nosaltres, modestos militants de cubell, escombra i barra a les festes populars ja ho havíem vist. Però no és que l’home hagi caigut del cavall com Sant Pau. Ha trobat una nova manera d’enganyar l’electorat i ara resulta que el que toca és “administrar els nostres propis recursos, com en el concert dels bascos o el conveni dels navarresos”. I així busca un d’aquests escenaris que tant agraden als gestors de l’autonomia: “Si un govern espanyol, del color que sigui, ens accepta un plantejament de fons com el concert fiscal, es podria replantejar un escenari com aquest” (el de donar-hi suport). Espera promeses com aquella de Zapatero de respectar el que sortís del Parlament de Catalunya. Joan Puigcercós ho ha definit bé en una entrevista a l’ Avui del mateix dia: “És la teoria d’anar més lent, que en realitat el que vol dir és que no ho faran”. Però com que ell també té roba bruta per amagar, en un acte polític celebrat al municipi mallorquí de Vilafranca va dir, segons El Periódico de Catalunya del mateix dia, que la presència d’ERC al Govern ha permès “elevar les contradiccions de l’autonomisme a un nivell màxim”. Qui no s’acontenta és perquè no vol.
Tot plegat recorda aquells anys 90 quan el Parlament de Catalunya va votar una resolució a favor del dret a l’autodeterminació enmig d’una eufòria estúpida atiada des de 1990 per la independència de les repúbliques bàltiques. Des de llavors, mentre altres pujaven al carro de la independència imminent, alguns sectors populars han militat per la independència. És això el que ens ha conduit a aquest escenari i no la confiança en conjuntures miraculoses i líders de l'”independentisme transversal”. Que no ens distreguin.
