Per guanyar la llibertat

Per guanyar la llibertat / ai, quants germans tenen de caure / Miquel Grau ja no està ací, / soledat de l’ai, ai, ai / quan avui tots l’esperàvem” és una estrofa de la cançó “A Miquel Grau”, que el grup de música tradicional Al Tall va escriure amb motiu del primer assassinat de la transició democràtica a casa nostra. Aquest jove alacantí de vint anys, va perdre la vida mentre penjava cartells que convocaven a la manifestació del 9 d’octubre de 1977.

Un militant de Fuerza Nueva li va llançar una rajola al cap perquè “no suportava veure aquells cartells enganxats a l’edifici”, segons va declarar en el posterior judici. Paradoxalment, aquella mobilització va ser la més multitudinària de la nostra història: un milió de valencians i valencianes prengueren els carrers del Cap i Casal per exigir “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Setze anys després, estem parlant de 1993, durant la commemoració del 25 d’Abril a la Plaça de Bous de València, Al Tall dedicà aquesta mateixa cançó a Guillem Agulló, recentment assassinat a Montanejos per un grup de feixistes del barri de Marxalenes. L’únic delicte que havia comés el jove militant de Burjassot, que tot just acabava de complir la majoria d’edat, era tindre unes profundes conviccions polítiques, una addicció a la llibertat de pensament que va topar amb la intransigència de Pedro Cuevas i els seus còmplices. En veure el pedaç que Guillem portava cosit a la caçadora on posava “Nazis fora”, van trobar l’excusa perfecta per atacar-lo i acabar amb la seua vida d’una ganivetada al cor: un acte de covardia que va ser rebutjat públicament per amplis sectors progressistes de la societat valenciana, però que va gaudir de la connivència de la dreta més reaccionària, representada pel Partit Popular i per Unió Valenciana, que van abstenir de condemnar l’homicidi a les Corts.

El grup d’ska Obrint Pas també va dedicar-li una cançó al jove militant de Maulets, “No tingues por”: “si l’haguéreu vist plorar, mai no l’hauríeu oblidat, / com jo que sempre el duc dins del meu cap / la gent es pregunta, com sóc capaç d’odiar? / si l’haguéreu vist plorar, mai no l’hauríeu oblidat”. L’any passat es compliren 15 anys de la mort de Guillem Agulló i es van organitzar una sèrie d’actes d’homenatge que pretenien mantenir viva la seua memòria i denunciar públicament l’escalada d’agressions feixistes que certificava l’informe Raxen: el 2008 es van produir més de 600 incidents de caràcter xenòfob al País Valencià, la major part dels quals quedaren impunes. Aquest mes d’abril es compleixen 16 anys de l’assassinat de Guillem i, tot i que no és un xifra redona, no existeix cap motiu que ens impedisca seguir rememorant-lo, any rere any, perquè la seua mort no és gratuïta: es tracta d’un símbol de la nostra lluita, ens recorda diàriament que treballem per una causa justa, ens encoratja a superar els obstacles i les dificultats i ens convida a seguir avançant, ebris d’esperança, perseguint els mateixos horitzons que perseguia el nostre company, ara fa 16 anys.