Per unes vides que valguen més que un cartell
Un cartell. Dues populars imatges icòniques del catolicisme il·lustrades en una fictícia actitud afectuosa llançant un missatge de crida a l’assistència a la manifestació commemorativa de la diada pels drets i les llibertats del col·lectiu LGBTI a la mateixa ciutat de l’Arquebisbe estatal que més declaracions polèmiques genera als mitjans. Un cartell que l’Arquebisbe Antonio Cañizares qualifica d’atemptat a la llibertat i als sentiments religiosos i que congregarà a fidels en un acte religiós de rebuig el proper dijous. Un cartell que resa «Contra la sagrada opressió. Estima com vulgues». Un únic cartell.
Eixe cartell no apareix del no res; fa dues setmanes Cañizares ocupava novament l’actualitat informativa la vigília del Dia Internacional contra la lesbofòbia, l’homofòbia, la transfòbia i la bifòbia apel·lant a la versió més passada d’època de la cultura de la por i de la discriminació. Sense embuts, encunyava l’expressió «imperio gay» per advertir els catòlics de la nova amenaça destructiva que planava contra la família -de la mà de les insidioses feministes radicals, emparades per la legalitat- instant a defensar-la. Unes declaracions, que no generaren cap actuació d’ofici de la Fiscalia, havent-ho d’admetre després de la denúncia col·lectiva que diverses plataformes i organitzacions socials presentarien. Unes declaracions desaprovades per Bergoglio, cap suprem de l’Església catòlica.
En altres ocasions haguérem pogut escriure l’enèsima resposta argumentada de per què l’Església en realitat no reclama la defensa de la llibertat religiosa sinó seguir controlant els nostres cossos i les nostres sexualitats i com de perillós resulta que encara patim el llast del domini d’uns valors culturals que oprimeixen. En altres ocasions explicaríem pedagògicament com de necessari és encara defensar sense concessions els avenços en matèria d’igualtat i d’expressió de gènere i de llibertat d’orientació sexoafectiva.
Però hui estem fartes i plenes de dolor. Un acte d’homofòbia sagnant i cruel va colpejar 49 persones i ferir 50 més. Un atemptat que ens explota a les mans per desmesurat i salvatge però que ens recorda que és un més en la cadena del sistema de dominació heteropatriarcal que degoteja agressions, odi i violència cada dia. El suïcidis de joves trans per assetjament escolar són tants que ja no són notícia, les condemnes a mort en molts indrets del món, les pallisses nocturnes i covardes, la discriminació laboral, judicial i civil, els assassinats, la violència sexista i familiar, la violència mèdica… L’odi contra la diversitat sexual és el que atempta directament contra les nostres vides -almenys, les d’aquelles que no som homes blancs, cisgènere i heterosexuals-. Ens està dient Cañizares que nosaltres, que no sabem trobar-nos més que en la contínua vulnerabilitat, el dolor i la resistència, som una amenaça a qualsevol tipus de llibertat?
L’amenaça no és un cartell, ni el feminisme, ni la llibertat sexual. Desemmascarem eixe discurs anacrònic, opressor i intolerant que amaga de defensa de la llibertat religiosa el que cada dia més és una voluntat compartida, que volem que s’acaben els seus privilegis i que volem avançar cap al dia en que no haguem de lamentar més dolor. Volem vides dignes i, repetim, que puguen ser viscudes. Este dissabte cal que omplim els carrers de València de lluita i de solidaritat amb la comunitat LGTBIQ. L’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòfia ens interpel·len a totes. Responem amb l’alegria de viure, de respirar i d’estimar com vullguem. Responem a l’odi i a la por d’aquells qui voldrien que no tinguérem dret a fer-ho. Responem juntes cuidant-nos més que mai. Perquè amb religió o sense aquesta, encara hui en dia es vulneren els drets de totes aquelles persones que se n’ixen del camí marcat.
