Periodisme és propaganda
Propaganda: discurs persuasiu destinat a modificar les actituds i la conducta de l’opinió pública (definició del Diccionari de l’IEC referent al sector de la comunicació). Malgrat això, el de propaganda és un concepte essencialment mal sonant, gairebé pejoratiu. El significant està molt allunyat del seu significat. Quan hom parla de propaganda, altri entén manipulació. Un altre concepte, el de manipulació, mal sonant.
La propaganda pot tenir molts objectius. Pot servir per persuadir l’opinió pública que cal enviar metges a Haití. O pot servir per conscienciar la població que cal enviar militars a Haití. Pot servir per explicar les causes naturals que han donat lloc a la desastrosa situació que està vivint Haití. O pot ser molt útil per descobrir públicament les causes polítiques i econòmiques que han multiplicat el patiment del país.
La propaganda, doncs, no és ni bona ni dolenta. És, com la literatura o els fusells, una eina al servei de les bones o les males intencions. Tots els partits fan propaganda. Tots els governs fan propaganda. I tots els mitjans de comunicació viuen de fer propaganda. Tothom, la dreta i l’esquera, la socialdemocràcia o el feixisme, és relativament lliure, per elaborar la seva propaganda.
El que avui en dia es “condemna”, doncs, no és el fet de difondre propaganda. Si no la transparència en la seva elaboració. Quan hom diu que està fent propaganda, hom passa a ser un propagandista. I quan hom diu que està fent informació, hom passa a ser un informador. Hom pot estar fent el mateix, però tot i així ser propagandista és vist com un acte de manipulació i parcialitat, mentre que ser informador és entès com una acte imparcial i fins i tot necessari. La informació periodística és, diguem-ho clar, la propaganda encoberta.
El periodista és un propagandista. O, més concretament, un propagandista que amaga les seves intencions. I fins a tal punt s’amaguen les intencions, que hom acaba enganyant-se a sí mateix. Hom acaba creient que és possible i factible presentar els esdeveniments des d’una falsa posició d’imparcialitat.
Alguns periodistes poden arribar a creure que la seva informació és imparcial. Res més lluny de la realitat. Els paràmetres ideològics generals que marquen una informació de, per exemple, IB3, El Mundo, El País, TV3 o Al-Jazzera, són tan tancats i tendenciosos com els del NODO (noticiari franquista), el Gramma (òrgan central del Partit Comunista de Cuba) o la BBC (televisió pública britànica). Uns fan propaganda regionalista. Altres elaboren propaganda espanyolista, constitucional o socialdemòcrata. Els altres s’emmarquen en paràmetres per a mi desconeguts. I els darrers fan propaganda feixista, comunista o capitalista. Són formes molt simples (si no simplistes) de definir les respectives línies editorials. Però tots ells fan propaganda. Independentment de si els seus productes accepten més o menys pluralitat d’opinió.
Un pluralitat que, per cert, s’eixampla o es restringeix en funció dels rèdits que se’n puguin desprendre i, per tant, de la major o menor efectivitat que aporti als seus objectius propagandistes. La pluralitat (això és, la base de la tan vanagloriada “llibertat d’expressió”) s’accepta sempre que no malmeti els principis més sagrats d’allò que es vol propagar. Així actuen tots els governs, i així actuen tots els mitjans de comunicació, siguin del signe que siguin.
L’únic que m’agradaria reclamar, doncs, és que els periodistes assumim allò que som. Entenc que cadascú faci la propaganda en funció d’allò que creu, o sent. Però cal abatre d’una vegada tota l’aureola endormiscadora que impedeix al periodista comprendre la seva condició de propagandista. Si no ho fem, tard o d’hora tindrem problemes amb el nostre cap, i ens endurem un fort disgust. Perquè, en definitiva, la tasca del periodista gairebé sempre està sota el control, més o menys rigorós, d’algun director o cap de secció. És a dir, d’un altre periodista. Un propagandista amb una mica més de poder.
