Perquè som més que un club

Perquè som més que un club. Perquè el Barça perdura per sobre dels resultats y dels marcadors. Perquè el simbolisme forma part de la nostra història. Perquè tenia que ser a Wembley, de nou, i perquè tenia que ser Abidal el que l’aixequès. Perquè allà va començar un cicle que a dia d’avui va camí de l’eternitat.

Som el Barça, som del Barça, i tot i que no hi ha res millor que les victòries per certificar un ideari, els valors estan i estaran sempre per sobre dels marcadors. Per alguns és difícil de comprendre, per nosaltres forma part de la nostra essència. És la diferència entre fer tres mil abdominals al dia o llegir a Miquel Martí i Pol. És la manera de vèncer. És la manera de triomfar: nosaltres no negociem, no deixem créixer la gespa, seca i dura per fer malbé la circulació de la pilota, no inventem conspiracions entre la CIA i el Dalai Lama per justificar allò que és injustificable, no renunciem a la nostra forma de lluitar. Som del Barça, pel Barça i per Catalunya… és la nostra forma de guanyar. Malgrat tot, malgrat tots.

No cal recordar el s’ha aguantat durant tot l’any, encara ho tenim gravat a la memòria de la pell. Però durant aquests quinze dies han estat més maquiavèl·lics, biliosos i retorçats… La veritat és que el secret del Barça és que evoluciona més ràpit que els antídots amb els quals volen combatre la seva eficàcia. En termes farmacèutics el joc del Barça és un virus en constant mutació, per a desesperació dels amargats que odien que el millor equip del món porti una senyera a la seva samarreta i  tingui un idioma propi i una història única.

Una cita èpica per decidir qui marca una època. Una ombra de venjança. El sabor de la glòria. Va ser Arquimedes qui va dir doneu-me un punt de suport i mouré el món. I Xavi va agafar el baló per aturar el temps. I va aparèixer Pedrito, tan poca cosa com sempre i com sempre tan infinitament agraït. I Messi, per tornar a fer el que sempre fa, el que tothom sap que sempre farà i ningú mai pot evitar. I Villa per acabar amb un gol dels que volíem que fes Henry.

Actitud i identitat, a la nostra capital. Dubtes i esgarrifances mil·lenàries, a la d’ells. Perquè ja no es tracta de cuànta humiliació podrà suportar l’èsser superior, que també, sinó de que la presidència de Caja Madrid i la saga de los Botín, comencen a fondre les seves caixes registradores calculant, en termes bursàtils, les pèrdues dels seus préstecs a un club de loosers.

Encara no ho entenen però és molt senzill. Perquè nosaltres som el Barça, i som més que un club. Visca la Terra.