Perseguides
La Policia Nacional ha iniciat una campanya d’intimidació i persecució dels militants independentistes a Alacant. Des de l’estiu, s’han succeït les identificacions, els seguiments i les coaccions. Si en un principi secretes i uniformats es dedicaren a actualitzar els seus fitxers, identificant les militants durant les habituals encartellades o “rutinàriament” pel carrer, al llarg de la Vaga General del 14 de novembre feren uns pas endavant, agredint 3 militants, i perseguint durant més de 12 hores cadascun dels passos de la trentena de persones que conformaren els piquets nocturns i matiners de l’Esquerra Independentista. Les militants i col·laboradores d’Arran, Endavant i el Sepc hem hagut de suportar des de l’estiu la xuleria i la prepotència, la violència i la impunitat d’uns policies ben pròxims al feixisme: quan encartellem, quan ens reunim, quan organitzem una xarrada, quan ens mobilitzem. I els hem tingut damunt, també, quan hem eixit de festa, o en la nostra vida personal i familiar.
Els agents de la Brigada d’Informació assignats a l’independentisme han tingut bona feina al carrer, i és de suposar que també electrònicament, controlant les xarxes socials, els correus i el mòbils. Diuen que la Brigada d’Informació disposa, només a Alacant, de 180 agents. Massa peix per a tant poc caldo. Ho hem suportat amb paciència i autocontrol, sabent que la repressió forma part intrínseca de la pròpia militància política, i conscients de que les persecucions policials tenen molta relació amb el creixement militant i polític de l’Esquerra Independentista a la ciutat. I és que en els darrers dos anys s’han multiplicat les capacitats d’intervenció en Alacant tant per l’augment de la militància com per l’experiència acumulada en els anys anteriors.
Malgrat això, la Policia sap a qui atacar, sap de les nostres febleses. Precisament perquè ens coneix, i perquè sap del que podem arribar a ser capaços, ens ataca allà on ens pot fer mal. On ens pot desmoralitzar; on ens pot afectar. I envia els seus agents als hostals on pernoctem. I envia els seus amics feixistes a sabotejar el local on ens reunim. Sap de la joventut de la major part de la militància. Sap de la feblesa d’una xarxa social encara incipient i poc cohesionada. Sap de l’aïllament geogràfic, amb el nucli independentista organitzat més pròxim a 100 kilòmetres. Sap de les nostres limitacions i incapacitats polítiques. Sap de l’encara reduït cercle polític. I sap que no som de pedra.
Per això és tan important que el Quim Arrufat s’acostara a xarrar-nos el passat 2 de febrer, o que el Cesk vinga el 25 d’abril a cantar-nos, o que ningú ens acuse de desitjar la “unidad de destino en lo universal” quan reivindiquem la unitat dels Països Catalans Com si no necessitàrem, cada matí, una bona dosi de moral per a comprar el pa i no el pan, demanar un tallat i no un cortado, o refrescar-nos amb un got d’aigua i no amb un vaso de agua. Com si no necessitàrem, cada matí, una bona dosi d’energia per a continuar en aquesta llarga lluita.
