Piròmans sense fronteres
Anglaterra és un país verd i plujós, terreny difícil pels incendis forestals. La globalització, però, difón tradicions més enllà de les seves fronteres. Com sabem els catalans, de Lloret a Mallorca i de Benidorm a Maó, el Mediterrani ja no té misteris pels anglesos. Envejosos dels espectacles pirotècnics que cada estiu il·luminen aquesta mar nostra els ciutadans de Tottenham han decidit passar a l’acció i han començat a botar-li foc a tot tipus d’immobles, que són tant inflamables aquí com allà, en resposta a “la mort d’una persona en mans de la policia” (Rafael Ramos, La Vanguardia, “Tottenham crema”, 8 d’agost). Es tracta de “Mark Duggan, un delinqüent local de 29 anys, pare de quatre fills, que abans ja havia tingut els seus pros i els seus contres amb les autoritats”. Al resum de la notícia que es pot llegir a la portada se’ns recorda que Tottenham és “una zona especialment castigada per l’atur i la pobresa, i amb una presència important de població immigrant”. Ja en pàgines interiors veiem que “com si l’hagués tocat una vareta màgica enverinada -amb el verí de la violència, la pobresa, el racisme, la desigualtat, les retallades pressupostàries i la desil·lusió amb el sistema-, Londres es va convertir en una nit i un matí en una versió en miniatura del París de la banlieue o Los Ángeles del 1992”. Com totes les notícies d’aquest tipus, l’article de Rafael Ramos té dos tipus de continguts. D’una banda una bona dosi de sociologia barata i de l’altra les dades. I els fets són que un ciutadà anglès i de nom anglès ha estat assassinat per un policia anglès en un barri d’una ciutat anglesa. Ni rastre de conflicte ètnic. Fins i tot els mòbils sembla que tenen més a veure amb Sherlock Holmes que amb el Döner Kebab. Però això no impedeix introduir un requadre on s’insisteix que “Tottenham és un exponent magnífic del Londres multicultural, pobre, amb una àmplia comunitat africana, afrocaribenya, turca i pakistanesa”. L’article esmenta també que “la mala sang entre els seus habitants i la policia es remunta al 1985, quan una multitut furiosa va matar un agent a bastonades” i recorda “les retallades pressupostàries que han reduït les prestacions socials”, però sembla que limitar-se a aquests factors tindria el perillós efecte de fer creure als lectors que en tot plegat hi ha un component de classe. Com que no deu existir a Londres cap barri pobre sense un ampli contingent de població de coloraines diverses el mecanisme funciona inexorablement i cada cop que al proletariat se li inflin els pebrots i manifesti la seva frustració amb mètodes més o menys pre-polítics es podrà fer sonar la musiqueta de la “multiculturalitat”, la “immigració”, el “racisme” i la resta. En contra de l’evidència que el que tenen en comú Los Ángeles, el banlieue i Tottenham és l’odi de certs sectors particularment desafavorits cap a la policia. És a dir el paper de la policia com a instrument d’unes classes contra unes altres. Probablement alguns es preguntin com és possible que odïin tant la policia si no han anat a la ikastola. Caldrà buscar la relació entre els fets i la circumstància sospitosa que l’Athletic de Bilbao estigués jugant en aquells moments i en aquell mateix barri a l’estadi de White Hart Lane. Però això queda en mans d’”El Mundo”, “ABC” i “La Razón”. En Ramos és massa progressista per a aquestes reflexions i és permet cloure l’article dient que el primer ministre conservador, David Cameron, “va assegurar que ‘no permetrà atacs contra la propietat’, però en canvi no va parlar gens de l’atur d’un 20%, responsable de la pobresa creixent”. Exactament el mateix que farien Mas, La Vanguardia i el propi Ramos si enlloc de produir-se a Tottenham els fets s’haguessin esdevingut a L’Hospitalet de Llobregat.
