Poca broma amb el LAPAO

L’aprovació el passat 8 de maig de la nova llei de llengües de l’Aragó ha suposat un nou atac a la integritat del català i un nou intent legislatiu d’anorrear dins l’estat espanyol qualsevol llengua que no sigui el castellà. L’ús d’eufemismes per a evitar designar el català i l’aragonès com a llengües de ple dret ha estat l’element que ha desfermat més polèmica. Es tracta d’una mostra d’ignorància i manca de vergonya o al darrera hi ha una estratègia planificada de destrucció lingüística?

El nom i el territori d’una llengua

Les llengües no reben per part de tots els seus parlants un únic nom de forma natural i espontània, sinó que sempre hi ha alguna estructura que determina un nom unificat per a una llengua. Ja sigui un estat, una universitat o un moviment nacionalista, l’adopció d’un nom únic per a una llengua és quelcom premeditat. En aquelles situacions en que una llengua no està normalitzada o oficialitzada, aquesta rep multitud de denominacions d’origen local.

El fet que a la Franja de Ponent el català rebi denominacions localistes no és un fet únic. Una altra franja, la dels pobles que al llarg de la frontera entre Portugal i Extremadura estan en territori espanyol però parlen (o han parlat fins fa unes dècades) portuguès viu una situació semblant. A Olivença i a altres localitats del que es coneix com la Raia, l’idioma històric no rep el nom de portuguès, sinó que té diverses denominacions locals: oliventí, manhegu, lagarteiru, i a la localitat de Valverde do Fresno, rep el nom de chapurrau. Curiosament el mateix nom que rep el català en molts pobles de la Franja.

De la mateixa manera, els parlants d’una llengua només acostumen a tenir consciència de la seva extensió territorial quan aquesta ostenta un reconeixement oficial. En una investigació sobre llengua i identitat a la Franja, feta pel sociòleg Josep Espluga, molts dels entrevistats tenen dificultats per a establir uns límits clars de la llengua que parlen a dins del propi Aragó.

Quan això passa, no és que la persona en qüestió negui fonamentadament la filiació de la seva parla a la llengua a què pertany, sinó que aplica criteris i conceptes propis de llengües de segona. Allò que mai no faria amb el castellà, l’anglès o el francès, ho fa amb el portuguès, l’astur-lleonès, l’occità i el català. I en la majoria d’ocasions, sense animadversió cap a aquestes llengües.

Llengües de primera i llengües de segona

L’ús social dels idiomes s’ha basat en l’existència de llengües de primera i llengües de segona. Llengües amb les que es pot escriure i llengües que només serveixen per a parlar al bar o amb el bestiar. Llengües que et permeten l’ascens social i llengües que serveixen per a parlar amb els teus iguals en situacions informals.

De fet, una llengua només rep la plena consideració de llengua de primera si és oficial o si, tot i no ser oficial, és una llengua que s’utilitza per escriure, a l’escola, per fer ciència o en els mitjans de comunicació. Si és una llengua que només s’utilitza per parlar, normalment rep la consideració de dialecte o parla. Una categoria menor per a fer coses menors.

França és l’autèntic laboratori de la minorització de llengües no oficials per a l’estat. En tres segles ha passat de ser un dels estat amb més diversitat lingüística d’Europa -durant la Revolució Francesa més de la meitat de la seva població no sabia francès-, a ser un dels més homogenis. És a França on es teoritza per primera vegada sobre llengües de primera i llengües de segona. És així com sorgeix el mot que definirà tot allò que no és francès a França: el patois. L’Enciclopèdia, l’obra magna de la Il·lustració, definia el patois com un “llenguatge corromput que es parla a totes les províncies: cadascuna té el seu patois”.

Aquest model definitori també traspassà a l’estat espanyol, on l’asturlleonès o l’aragonès van passar a ser anomenats com a fabla o bable, mots que no volen dir altra cosa que “parla”. I d’altres llengües o dialectes d’algunes llengües rebran noms localistes.

El català és una llengua que ha aconseguit una certa normalitat en alguns territoris, mentre que en altres continua ocupant una posició subordinada. Això fa que pervisqui una sensació que certes maneres de parlar el català són poc “catalanes”. Així ho testimoniava un dels participants en l’enquesta sobre llengua i identitat menada per Josep Espluga. I no era un testimoni de la Franja de Ponent, sinó de La Pobla de Massaluca, a la Terra Alta: “Parlo català xapurrau, sí, jo algunes paraules en català potser no les sé. No n’haig estudiat mai jo de català, jo només sé el que es parla aquí. (…) Diferències entre el de Lleida i aquí… no res, no hi ha diferències, però sí amb allà amb Girona. A Girona el català és diferent, és el principal, diuen, el català fi que naltros no l’entenem. I som catalans!”.

En comptes d’entendre la diferència entre la llengua estàndard i el seu dialecte, les persones que parlen dialectes allunyats de la forma amb què un idioma és parlat per la televisió o al parlament tendeixen a creure que el seu dialecte és “menys pur” o que en realitat és una barreja entre dos idiomes.

Tenir un estàndard

L’estandarització, segons Xavier Lamuela, “no és altra cosa que l’adequació de les llengües als requeriments propis de les societats modernitzades. No hi ha estandarització si no hi ha difusió de la varietat lingüística pròpia de l’administració pública, de l’escola obligatòria i, en una fase més recent, dels mitjans de comunicació de masses”.

Aquest procés d’unificar la llengua sota un únic sistema ortogràfic i crear uns registres formals unificats és un element imprescindible per a la pervivència de qualsevol idioma. L’estandarització és un fet inherent a totes les llengües oficials dels estats: per a poder escriure les lleis cal una gramàtica, i per a tenir una gramàtica cal haver estandaritzat la llengua.

Però per a les llengües no oficials, també és vital que hi hagi estandarització. La pervivència del català com a llengua no s’entén sense el procés d’estandarització que es dugué a terme a principis del segle XX. Això permeté primer que fos una llengua de cultura -és a dir, amb la qual es podia escriure-, i posteriorment una llengua de l’administració, de l’escola i dels mitjans de comunicació amb una relativa facilitat d’implantació. Per contra, un idioma com el sard -amb un ús social més que remarcable-, té greus dificultats per a desenvolupar-se amb normalitat degut al fet que, per diferències entre els seus dialectes, encara no s’ha finalitzat el procés d’estandarització.

Algunes corrents s’han oposat a l’estandarització de llengües minoritzades, adduint que d’aquesta manera es perd la riques dialectal. Aquesta és la justificació esgrimida per alguns representants del PP a les corts aragoneses durant la tramitació de la llei de llengües: “els seus respectius parlants les anomenen fragatí, tamarità, maellà… per a diferenciar-les del català i així afiançar el seu sentiment aragonès”, digué la diputada María José Ferrando.

Secessionisme lingüístic

El secessionisme lingüístic no és una cosa exclusiva del català. Moltes altres llengües també pateixen aquest virus que sovint apareix quan aquestes llengües enfilen el seu procés de recuperació.

A la Provença hi ha un moviment secessionista que afirma que el provençal no és occità. I per aferrar-se a aquesta idea esgrimeixen dos arguments: que la denominació de provençal és la pròpia i té molta història al darrera, i que la seva diferència es sustenta també damunt d’unes normes ortogràfiques diferenciades. El resultat pràctic de tot plegat és que la Provença ha acabat esdevenint una de les regions occitanes amb menys accions per a la recuperació de la llengua, menys presència de la retolació bilingüe i una presència quasi inexistent de l’occità (o provençal) a l’ensenyament.

També hi ha una constant que es repeteix en tots aquests casos: darrera del secessionisme lingüístic hi ha les actituds políticament més conservadores i nacionalment més botifleres. Tornem a l’exemple de la Provença; així és com es defineix la principal organització secessionista, el Collectif Provence: “No estem contra la República Francesa. Alguns cercles occitanistes sí”.

Josep Espluga, al seu llibre “Planeta Franja: el trencaclosques del català a l’Aragó” descriu com el moviment anticatalà a la Franja va sorgir de les famílies i sectors més ancorats en el règim franquista. Era una reacció als aires modernitzadors del catalanisme cultural que portaven molts joves que havien anat a estudiar a la universitat i que a més venien acompanyats d’aires de llibertat i progrés.

El futur del català a la Franja

El problema d’una llengua no ve derivat del fet que els seus parlants l’anomenin de maneres diverses, sinó de la manca de consciència lingüística i l’absència d’un procés de normalització.

La consciència lingüística no és només la creença que cal transmetre la llengua als fills, sinó també saber quina llengua es parla i quina és la comunitat que la parla. És sobre això que es sustenta tota política de normalització lingüística. La normalització lingüística no és res més que donar presència a una llengua en els espais formals: administració, escola, mitjans de comunicació.

Deslligar qualsevol dialecte del català de l’estàndard i la normativa comuna -negant la unitat de la llengua o sota el pretext de “conservar la modalitat local”- és condemnar-lo a ser una llengua de segona, una parla que no pot ser escrita i, per tant, sense presència a l’ensenyament ni a l’activitat econòmica.

El català a la Franja de Ponent és eminentment una llengua parlada. Gairebé el 90% de la població el sap parlar, però només un 30% afirma que és capaç d’escriure’l. Disposa d’una gran vitalitat oral, però no ha viscut cap dels processos normalitzadors que sí que hi ha hagut a la majoria de territoris dels Països Catalans. El seu poc pes demogràfic dins el conjunt de l’Aragó i el llast dels sectors de l’antic règim han estat les dues rèmores que ho han alentit.

Enfront d’una societat civil mobilitzada en defensa del català, també existeix una dreta ultramuntana que perpetua els diferents escenaris que hem exposat anteriorment. És aquesta qui actualment ostenta el poder polític a Saragossa, i qui ha fet de l’atac al català i l’aragonès una forma de guanyar vots. I la llei de llengües pretén ser un obús, ben dirigit, a la línia de flotació del català. Alhora, tota aquesta història també té un component social molt marcat. Contra les vel·leïtats progressistes, el populisme per a que res no canviï. Per a que tot sigui com fa 50 anys. També, però no només, en qüestió de llengua.