Poder popular i construcció nacional des del País Valencià

Aquest article també ha estat publicat a Llibertat.cat.

Comence aquesta reflexió (com no?) parlant de la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada el darrer 13 de setembre a Arenys de Munt.

Quede clar que pense que va ser una fita històrica i que, si sabem conduir-la, pot donar molts fruits en la cursa per l’alliberament del nostre poble. I que ho és per una qüestió estratègica i no perquè siga un dels nostres objectius com a moviment ni com a país. A més, en aquestes consultes caldria tindre present la nació sencera i saber explicar a la gent que la llibertat no és posar una papereta en una caixa i que el dret i el procés d’autodeterminació és quelcom més enllà d’això.

Vull pegar unes voltes a algunes de les opinions que he sentit els darrers dies al voltant del tema. Comence per les dues “frases estrella” del nacionalisme del País Valencià: “el Principat s’oblida de nosaltres” i “quina enveja sana que fan”. Boten les alarmes al meu cap! Dues frases diferents i que, en canvi, tenen un nexe en comú: els mateix que defensen els Països Catalans obliden que el Principat i el País Valencià som un mateix país. A mi no em produeix cap tipus d’enveja com a valencià perquè em considere partícip d’aquest èxit i orgullós dels seus fruits. Sóc conscient de la situació i de la realitat actual i, per això, entenc que hi ha diferents ritmes en el procés emancipador del nostre poble, però qualsevol pas endavant, en qualsevol indret dels Països Catalans, és per a mi un èxit propi (siga a Inca, Xàtiva o Berga). Això té un nom: destructuració nacional. Que bé ho han fet els nostres enemics.

La tasca per encetar un camí de construcció nacional des del País Valencià és molt complicada. Per començar, la societat valenciana viu immersa en una espiral de destrucció social, cultural i mediambiental causada per un sistema encara quasi feudal (evidentment, sense senyorets però si amb els nobles del segle XXI: la classe política i empresarial, “valga la redundància” que diuen els castellans). Qui vulga exemples, que vaja a Xàtiva i pregunte pel Rus o busque al Google on hi ha el major nombre de contractes precaris i temporals de l’Estat espanyol. En canvi, la societat catalana del Principat, sense que calga caure en pamfletarisme dient que viuen també oprimits pel sistema capitalista i per l’Estat espanyol, gaudeix d’una “democràcia” (ressalte les cometes) moderna, amb una burgesia moderna amb certa sensibilitat nacional i cultural i amb uns moviments socials potents, dinàmics i ben vius. No cal ser un expert politicòleg ni sociòleg per entendre que amb una societat com la catalana, hui per hui (un cop les revolucions “ràpides” no semblen factibles al nostre malparit primer món), és més fàcil avançar cap a la llibertat nacional i social. Qui vulga exemples, que pregunte a Arenys de Munt o que busque al Google on han començat a crear-se cooperatives d’habitatge o de banca ètica.

Davant l’esmentat desequilibri social i nacional entre els diferents territoris del nostre país, ja he dit que entenc i compartisc que hi haja diferents ritmes i velocitats al llarg i ample dels Països Catalans. El que mai diré és que baixe els braços i assumisc això. Per tant, que vull dir? Doncs que al País Valencià i, en concret als “seus guerrers defensors” (Basset es remourà al nínxol), és a dir, els independentistes o nacionalistes, ens cal ficar la clau al contacte, calfar els motors i arrencar el vehicle en direcció Ítaca sense mirar massa el retrovisor però agafant molt bé les corbes per no caure al barranc. Que és allò amb el que potser moltes no estaran d’acord? Doncs que jo pense que el nacionalisme del País Valencià urgeix d’unes rodes i un motor diferent, d’una estratègia i unes eines pròpies (i en ocasions inclús autònomes) per avançar. Sempre amb una idea, un mapa i una bandera al cap i a la boca. Em sembla sentir les espases al meu bescoll.

Potser algunes esteu pensant en aquella idea de que cal reformular el nom de la llengua, la regió o la bandera. Evidentment, no parle d’això. Ací rau el problema del que vull dir. Mentre uns il·luminats (llegiu Bloc, tercera via, alguns cercapoltrones universitaris, etc.) teoritzen sobre la necessitat d’abandonar la idea i el llenguatge de Països Catalans, català o valencià i quatribarrada; altres, defensors del dogma espiritual, superposen a tot les sagrades paraules d’independència i socialisme. Uns i altres obliden una pregunta clau per a tot revolucionari i persona d’esquerres: que els hi preocupa i necessiten les classes populars del nostre país? Per a mi, la resposta és clara: volen viure millor, millorar radicalment les seues condicions de vida. Siguem útils per aconseguir-ho i ens els farem nostres. A la gent  no li lleva molt la son que a la llengua li diguen valencià o català. El problema és que, cada vegada més, parlen espanyol!

M’explique. Crec que la batalla dels símbols no és que s’estiga guanyant o perdent, és que ja no existeix llevant dels cercles conscienciats d’un i d’altre bàndol. I potser si ens adonem d’aquesta realitat haurem de fer un gir en la estratègia política seguida pel nacionalisme del País Valencià. Així com al Principat la societat és molt més sensible a les qüestions nacionals, al País Valencià no tenim temps de ser-ho perquè estem ocupats en sobreviure en el dia a dia de precarietat, destrucció social i territorial. En la mesura que nosaltres siguem capaces d’oferir alternatives i eines reals a la gent perquè puga viure millor, i també en la mesura que ho aconseguim, podrem recuperar el camí de la construcció nacional.

Cal que ens entestem a discutir contra quatre marginals sobre si la llengua que parlem és català? No! Perquè la raó és de la nostra banda: les universitats i els científics de tot el món ho reconeixen. Per tant, deixem aquesta estratègia i comencem a lluitar de valent per la supervivència i l’ús social del valencià a tot arreu. Açò ja ho ha comprés gent com Escola Valenciana i comença a recollir els seus fruits. Preocupem-nos de tindre mitjans de comunicació en català, de normalitzar totes les situacions i tots els àmbits de la nostra vida, de treballar amb les nouvingudes en català… Recuperem el poder, comencem a escriure la nova pàgina de la història i obtindrem una societat que no qüestiona quina llengua parla, com es diu el tros del món on viu o quin tros de tela el representa. Entendrem que, simplement, vivim a un lloc que, com que comparteix llengua, història i costums, és una nació i que si la volem lliure no és perquè siga la millor, sinó perquè és la única manera de que els seus habitants puguen sobreviure sense explotació, sense classes, sense desigualtats, en llibertat.

Vull deixar molt clar que no plantege una renúncia al passat, ni als símbols ni a la cultura. De fet, pense que continua més vigent que mai el legat de Fuster i el seu anàlisi a Nosaltres, el valencians. Però el que si és evident és que qualsevol moviment (com el seu nom indica), ha d’evolucionar en les seues estratègies depenent de les diferents conjuntures en les que es trobe (nivell bàsic de Marx). Hem d’adonar-nos que la història s’escriu cada dia i, no només això, sinó que l’escriuen aquells que tenen el poder. El problema és que mai ha sigut el poble qui l’ha tingut. I ja ens toca. Si el tenim, de forma real, potser d’ací 100 anys ningú es plantege la llengua que parla o quin és el seu país. Fins i tot podria passar que fórem lliures.

Però, de quin poder estic parlant i com podem avançar cap a ell? Crec que cal començar a construir un nou contrapoder popular (fins a quan puguem ser poder popular, sense més). Altres moviments d’alliberament del món ja ho han vist a l’Amèrica Llatina, Palestina… Hem de posar-nos a treballar per dinamitzar els nostres barris, millorar-los; per ajudar a les nouvingudes i dotar-los d’eines per defensar-se i viure; per impulsar unes escoles lliures i dignes; per estar amb les treballadores del sexe; per crear cooperatives amb aturades; perquè tothom tinga accés a un habitatge… Aquesta és una tasca per recuperar les condicions de vida de les persones (i no com a reivindicació socialdemòcrata, sinó com a praxis revolucionaria) i per transformar la nostra societat.

Què necessitem per aconseguir-ho? El més important, els moviments socials. Dinàmics, autosuficients, valents, originals, lliures i radicals (radical significa que van a l’arrel del problema i volen tallar-lo des d’allí). Necessitem gent i necessitem diners. Haurem de plantejar-nos com a prioritari la creació d’empreses, de cooperatives, de projectes que des de la premissa de la justícia i la igualtat, ens doten de recursos per créixer i enfortir-nos. Haurem de ser conscients que, en moments puntuals, haurem d’establir aliances estratègiques amb certa burgesia i petita burgesia nacional (que s’haurà de veure obligada per la nostra espenta).

En la mesura que aconseguim millorar les condicions de vida i les llibertats i drets de les classes populars, aquestes se’ns aproparan perquè els serem útils. Aquest camí de transformació i ruptura social, indestriablement i en la mesura que siguem intel·ligents i capaces, serà de construcció nacional sempre que tinguem al nostre cap i a la nostra pràctica un mapa clar, el dels Països Catalans.

Quina crec que és la fórmula per començar a oferir alternatives reals i per construir aquest contrapoder popular? Per a mi, el municipalisme nacional (a les institucions, als col·lectius, al carrer…). Pense que és, hui per hui, l’eina que ens pot ser més útil per arribar a la gent i per transformar les nostres precàries realitats des dels àmbits més propers.

Per acabar la meua humil reflexió, un avís per navegants. Cal ser possibilistes? Si, doncs el canvi és possible. Calen renúncies? Potser moltes renunciaríem a la nostra llibertat i la nostra vida per la de totes. Podem tindre contradiccions? La vida està plena d’elles: caminem lents per arribar abans, vivim ràpid per morir lentament, ens tapem la cara per fer-nos visibles. Avís per altres navegants: tenim una nació, una llengua i una història. Deixem-nos de filosofar de com de mal que estem i oferim i dotem d’eines que ens apropen a la llibertat, a Ítaca.

* L’autor és militant independentista de l’Assemblea del Terra, València