#poesiaderevolta

Fa uns mesos, durant les protestes de la Primavera Valenciana, els estudiants alçaven amb els braços els llibres com a símbol de la lluita contra la brutalitat policial. Amb el darrer treball de David Caño, aixequem en una sola mà dos títols, dues portades cosides al mateix manyoc de fulls que s’erigeixen com una arma carregada d’arguments de pes. A l’anvers (o al revers, segons es mire) “I del no-res tot”. Al revers (o a l’anvers, segons es mire) “Postmortem”. Tots dos conceptes es retroalimenten intel·ligentment, acaben on comença l’altre i comencen on acaba l’altre. Caño és capaç de convèncer sense careta, amb l’ús de l’humil però mai desapercebuda minúscula, tot amplificant la proclama i dissentint dels corrents panxacontents. Copsant el lema, elogiant la manufactura, bullint paraules. Home de manifestació i faristol, el que l’olotí ens llega a través del vers lliure, punyent i fefaent és una guia didàctica i alhora lúdica de la lluita. Perquè “ens havíem format en l’elit / de les escoles més populars / invisibles / inadaptats a tots els paradigmes / el desconcert era considerable / l’agitació impecable”. Una guia, encaminada, doncs, a estimular el desenvolupament de la competència del clam social per una vida que és nostra i no ens poden llevar.

I ací és on rau la virtut d’aquest lliurament poètic. Caño recull en petites píndoles els afanys i les conteses de tants i tants moviments socials, i els esperona a passar a l’acció, sense lloc al desencant. Precisament, l’encant és la lluita mateixa: “la compassió és la feblesa de la convicció / només salvant-vos salvareu la vida”. I, sabedor d’això, el jove escriptor actualitza les proclames, els càntics i els lemes de la història revolucionària i ens els regala per fer-los nostres, invocar-los i adaptar-los a la nostra consciència. Diu el poeta “encenall vingut per ser foguera”. Així s’entenen aquests poemaris: a partir de breus consignes es basteix una columna ferma d’idees. Una brevetat que ens fa pensar en què moltes d’aquestes flàmules funcionen a mode de piulada. A la pel·lícula de James McTeigue V for Vendetta (Estats Units, 2005) la famosa màscara comença a penetrar en les llars de tots els ciutadans fins que la massa social emmascarada envaeix els carrers. Imaginem ara les capsuletes literàries de Caño que, ràpides com la pólvora, s’estenen a cop de tuit i de retuit per internet. La xarxa social com un mur d’inventiva: “cal ser coherent més enllà de la coherència literària”, “el futur per als futuristes i el passat per als ploramiques”, “cap paràbola no és innocent”… No es pot assegurar una revolució així. Tanmateix, els versos de Caño sí que asseguren el trasbals de l’ànima i la presa d’identitat. La dignitat obrera i la dignificació nacional. I, tot plegat, sota el hashtag #poesiaderevolta. Perquè la revolta, al capdavall, és el que es respira en la lectura d’aquests versos revulsius.

Textos fets amb benzina que esperen el foc en uns carrers que coneix i estima bé el poeta de la bullanga.