Prou Messies
Aquest dilluns passat, quan acabà el programa de TV3 El Convidat que entrevistava Mikimoto, les xarxes socials ja estaven creant l’enèsim William Wallace de l’independentisme. Unes declaracions de Miquel Calçada sobre la seva voluntat de participar en política des d’una òptica independentista foren suficients per a encimbellar-lo al tron de nou líder que el país catalunyès necessita. Sembla que aquest sobiranisme efervescent necessiti d’un líder per a suplir les seves mancances polítiques, i allà on un dia hi hagué Carretero, després Laporta, després López Tena, ara s’hi vulgui situar a Miquel Calçada. Com si no n’haguessin tingut prou ja…
Els mateixos que busquen líders de forma desesperada són els qui mitifiquen Bildu, sense adonar-se que són incapaços de citar cap nom de cap líder de Bildu, obviant la preeminència de les organitzacions per damunt dels lideratges individuals pròpia de les esquerres independentistes.
Però tampoc s’acaben aquí les incoherències polítiques de part d’aquesta constel·lació sobiranista. Aquest passat dilluns, els qui porten mesos repetint a Twitter i Facebook que “cal deixar-se d’esquerres i dretes, que primer la independència i després ja veurem”, aplaudien amb les orelles la reflexió de Miquel Calçada sobre que el que calia era pensar en què faríem el dia després de la independència.
Malgrat tot, però, i des d’una postura ideològica força allunyada de l’esquerra independentista, Miquel Calçada mantingué una coherència que brilla per la seva absència en altres latituds del sobiranisme. S’exclogué com a líder personalista, s’ubicà ideològicament en un centre liberal difús sense pretendre fer bandera del transversalisme i exclogué CiU com a força independentista. Mentrestant, aquí, n’hi ha que aplaudeixen amb les orelles a qui sembla que tingui prou carisma de lideratge, sense ni tan sols reflexionar sobre el que diu.
