Puig Antich i els MIL

El passat dos de març feia quaranta-un anys de l’assassinat “legal” d’en Salvador Puig Antich. Un final trist, dolorós i injust. A més d’una ferida oberta, en la falsa democràcia que ens presenten dia a dia aquelles oligarquies que avui encara es resisteixen a condemnar el feixisme, al mateix temps que no volen revisar la foscor d’una ignomínia perpetuada a sang i fetge durant quatre dècades.

Volem en aquest article fer un record del “Metge”, ficant-vos més en qui va ser i què va fer, que en el seu final. 

Fem-ne una aproximació, que si algú pensa que és una mica partidista, té tota la raó.

Inicis d’un rebel.

De família de classe mitjana, comença a estudiar a la Salle Bonanova, però en Salvador ja marcava maneres, de no passar desapercebut i estar callat. Com que no callava en un ambient de pensament únic i ranci, fóra expulsat per indisciplina. Ja als setze anys arriba a l’Institut Maragall on cursa batxillerat nocturn, ja que durant el dia treballava a una oficina. És a l’institut on comença a trobar gent i un espai polític per donar sortida a tot allò que sent (tal vegada per un pare perdedor d’una maleïda guerra). Fa colla amb en Xavier Garriga i els Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi) amb qui més tard formaran part del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL). També és temps d’organitzar-se, així que entra a Comissions Obreres i pertany a la comissió d’estudiants del Maragall. Però les estructures, jerarquies i dirigismes no casen amb el pensament i el caràcter d’en Salvador i en poc temps comença la seva evolució cap a l’anarquisme, que l’acompanyaria fins al darrer dia. D’alguna manera aquella frase de Marx, “l’emancipació de la classe obrera només serà obra de la mateixa classe obrera” es convertia en una mena de divisa.

L’esclat del maig francès del 68, trasbalsa tota la societat europea i molts joves com en Salvador fan un pas endavant i agafen un compromís més enllà, entrant a militar en organitzacions d’acció directa. Així arriba en Salvador al MIL, i concretament a la seva branca armada, amb vint anys.

El MIL-GAC (Grups Autonoms de Combat)

El MIL neix sobretot per l’empenta de l’Oriol Solé Sugranyes (més tard mort en l’espectacular fuga de Segovia) i agrupa tot una fornada de joves que no podríem qualificar de classe treballadora. Per tant mai varen tenir voluntat de construir un partit o un sindicat, o ser avantguarda de res. El veritable sentiment de l’organització era la d’un grup de suport a la classe treballadora, una eina més en el procés d’emancipació. El MIL no pot ser considerat un grup de lluita més durant l’antifranquisme. El MIL tenia una proposta de transformació social més enllà de la democràcia burgesa, doncs estava prenyat de pensament llibertari i consellista.
Quelcom que marca el grup de manera important és el contacte i suport que tenen de vells cenetistes refugiats a la Catalunya Nord, on també algun jove de la zona es va afegir al moviment.
A partir d’aquí el MIL agafa dues vessants. En primer lloc, l’agitació armada, la finalitat de la qual és fer veure a la classe obrera que el nivell de força que es pot infringir a l’estat burgès és molt més alt del que la mateixa classe obrera percep. L’altra és la difusió massiva de literatura revolucionària anticapitalista, en el projecte anomenat Biblioteca Socialista. El projecte teòric fa trontollar-ho tot i apareixen els GAC, però finalment hi haurà confluència i l’any 1972 serà cabdal, doncs arriba més gent i comencen les accions armades més importants, sobretot atracaments als bancs, que donaran finançament a materials teòrics, caixa de resistència per vagues i suport a presos, d’entre altres coses.

Telegrama del pare de Puig Antic a Franco.

Aquest any 1972 en Puig Antich s’integra totalment al moviment, i en un principi la seva funció és fer de xofer a les accions. De mica en mica les tensions internes gairebé provoquen el 1973 la fractura del grup i aquí és on es consolida la figura d’en Puig Antich. que fa de nexe entre els antagonismes i assoleix la unitat del grup si més no fins al congrés de l’estiu, on el debat resol l’autodissolució del grup en dues parts per assolir l’autonomia desitjada per cada corrent.

El record, el present.

Quan la foscor s’apodera d’una societat, el gris viatja pels cervells i la sensació de derrota està generalitzada, sempre hi ha aquell alè fresc, potent i dinàmic, que ens fa creure que ho podem tot. Això va representar el MIL, trencant cotilles socials, destrossant pensaments únics i rebentant el sistema.
La lluita de la família d’en Puig Antich amb un ample suport social per reobrir el cas, per furgar i denunciar aquelles bèsties infrahumanes, aquella sense raó vestida amb uniforme d’opereta, bigotets afectats i fortor a licor de caserna, fa tremolar els fonaments de la indecència disfressada de democràcia.
Si els recordem, si els respectem, tal vegada és per quelcom tan senzill, com que són present!

Per aprofundir: Més informació sobre MIL-GAC