‘!Que se besen!’
El titular de portada La Vanguardia del 22 de març deia: “Mas-Colell i Montoro mostren sintonia per adaptar el dèficit” i portava tota l’aroma d’un festeig. No només Hisenda acceptava ara “uns objectius més flexibles a mida de cada comunitat”. A més deia que “el ministre imposa el seu criteri en contra de diverses autonomies del PP”. Res més excitant per a la fantasia del pujolista que veure com un ministre espanyol es sacrifica per tots nosaltres. Tant excitant que és probable que tot el recorregut de l’anomenat “procés sobiranista” tal com l’entenen Mas, Duran i la patronal catalana, es quedi en això. Ja en l’interior, l’editorial de José Antich celebrava el desgel: “no s’està produint el canvi definitiu que a uns els agradaria, ni tampoc s’està en el bloqueig institucional de fa molt poques setmanes. Es treballa pel restabliment del diàleg a partir de qüestions concretes”. I el camí del restabliment és exactament el camí que no ens porta a l’autodeterminació.
Un dia Artur Mas va fer les maletes amenaçadorament amb la contundència d’un “mai més!”. I porta mesos dempeus davant la porta, sense travessar-la. Mentre, el Govern espanyol ha anat perfilant un manual de seducció basat en l’autoconfiança. En la seguretat que els líders de la Catalunya emprenyada només esperaven “el fràgil art d’un gest senzill”. I sembla mentida com de senzills, elementals diria jo, són els gestos amb què alguns es deixen estovar. Els dirigents de CiU no semblen ser els únics catalans afectats per aquesta passa de carència afectiva. Alguns, per exemple, en van tenir prou a veure Mas fent la maleta per exigir-nos en nom de l’”oportunitat històrica” o la “política seriosa” (l’única alternativa a la qual seria l’associacionisme esportiu) que ens llencéssim als braços de qui ens atonyina, deté, desnona, acomiada i espolia. Síndrome d’Estocolm en diuen. Sort que encara hi ha algú que creu que la lluita de classes és el motor de la història i la CUP no va fer el ridícul donant suport a una Declaració que porta escrita la marca de la rendició. Sort que alguns s’han encarregat d’evitar que en aquesta bugada es perdés el llençol del socialisme, el llençol dels Països Catalans i, en definitiva, tot l’aixovar.
Per continuar amb una escenificació que té la inexorabilitat d’un destí tràgic el mateix dia “Duran i Lleida reprèn l’obertura de Mas i apuntala ponts a Madrid”. Tant emocionant va ser la cosa que “Sáenz de Santamaría i Margallo assisteixen a una conferència del líder de CiU”. Una conferència en la qual “la paraula més reiterada va ser diàleg”. ¿Algú havia pensat que tots plegats canviarien l’Hotel Ritz de Madrid i unes tant refinades companyies pel sòl dur de la Plaça Catalunya i la proximitat suorosa del poble? Cal no comprendre res sobre el que és la solidaritat de classe.
Duran va apel·lar a “no quedar-se a l’epidermis del conflicte”. I això vol dir que, fent bona la màxima que “el més profund és a la superfície”, l’aspecte profund del conflicte nacional (la negació de la sobirania i el conflicte de classes subjacent) serien només manifestacions epidèrmiques del conflicte real: el finançament. I aquest és l’abisme que separa -i separarà sempre- el “procés” de les elits i el procés de les classes populars. I com en tota reconciliació, encara ens tocarà demanar disculpes (“ha faltat seducció per les dues parts”), abandonar la “querida” i tornar a casa amb la cua entre cames: “Em fa l’efecte que ERC es va desenganxant de CiU”. I aclarir, sobre la presència espectral de la consulta, que s’ha de fer “sempre sota el marc de la llei i fer-la amb les majories més àmplies possibles”. Per què deia la Declaració de Sobirania que “s’utilitzaran tots els marcs legals existents per fer efectiu l’enfortiment democràtic i l’exercici del dret de decidir”, quan tenia l’oportunitat i l’obligació de dir que “s’avantposarà la voluntat popular catalana a qualsevol marc legal existent”? Qui tenia ulls ho va veure.
