Qüestió d’orígens

A conseqüència del control que s’ha exercit des de l’esfera política, les falles han esdevingut una festa absolutament domesticada, subvencionada i adormida pel poder”, així de contundent es mostra Gil-Manuel Hernández, sociòleg a la UV i president de l’Associació d’Estudis Fallers. A banda de l’alegria i la xerinola de les festes de Sant Josep existeixen altres aspectes, com molt bé apunta el sociòleg valencià, que cal analitzar. Les falles han estat buidades del caràcter crític, transgressor i popular amb què van nàixer per esdevenir un element neutre i folklòric. Hi ha un bon nombre de raons, però existeix una que ha afectat durant dècades els col·lectius que lluiten per un canvi de model econòmic i social: “L’esquerra n’és responsable en la mesura que va abandonar aquest àmbit”, apunta el president de l’Associació d’Estudis Fallers. Des de fa un anys açò ha canviat i s’està robant espai al plantejament més reaccionari i dretà per transformar també les falles en un espai de canvi popular. Però la implicació ha de ser encara major, les falles són una genuïna expressió del poble valencià que s’ha de recuperar en els seus aspectes més genuïns.

A la llarga nit del Franquisme les falles van ser un element cabdal del control social feixista a València i rodalies: “Les falles no han pogut esquivar el perill de ser manipulades com a tòpic […] D’una banda, hi ha l’equació «València igual a falles»; de l’altra, la inesgotable retòrica d’hipèrboles decoratives a què dóna lloc la febreta intermitent del patriotisme local”, amb la lucidesa suprema que el caracteritza Joan Fuster ja feia l’any 1967 al seu llibre Combustible per a falles un diagnòstic similar a l’actual. I, malauradament, la situació actual no ha canviat tant. Amb la Batalla de València pel mig, les festes del foc han estat controlades per l’oligarquia local i, llevat del període de major fervor blaver on tenien un caràcter de marcada militància anticatalanista, la resta d’anys s’ha intentat escampar la idea d’una festivitat tranquil·la, de tothom, per a tothom i sense implicacions ideològiques de cap tipus. Això, és clar, no ha estat així, ja que es fomentava un model de silenci social i mercantilista. Unes falles mercantilitzades que ja no es veuen com a expressió popular sinó com a negoci, sobretot pel que fa al turisme de masses.

Amb tot, ja s’ha esmentat que la tendència ha canviat darrerament i les Falles populars i combatives (FPC), la Intifalla, la falla Arrancapins i d’altres, en són exemples. Que els elements més mediàtics i oficials de la festivitat hagen estat gestionats des d’una òptica dretana no vol dir que no hagen existit unes altres falles. De fet, els canvis que afecten al País Valencià també es noten a les festes i els canvis han aguditzat la creació d’espais populars i alternatius a la coentor institucional. Enguany, més gent que mai ha participat de les diferents alternatives que s’han programat durant les festes. L’èxit d’aquestes activitats ens demostra que aquest és un camí a seguir i que hi ha encara moltes possibilitats per créixer. De fet, l’any que ve, les FPC compliran el desè aniversari, i serà una bona ocasió per fer un nou salt qualitatiu.

Però a banda de la programació alternativa, enguany, les falles han viscut un fenomen inesperat: per primer cop en molts anys, alguns elements centrals de la festa s’han escapat del control de la dreta. L’anomenada Intifalla ha suposat la fi del domini conservador i n’ha obert una escletxa que pot significar un tomb radical en la festa en els anys propers.

Així doncs, les organitzacions i col·lectius que aposten per una transformació del sistema han d’involucrar-s’hi en la mesura de les seues possibilitats com a qualsevol altre esdeveniment popular (consultes per la independència, assemblees del 15M, lluites socials…). O en els casos en els quals ja s’hi involucren mantenir i augmentar el suport. Sempre amb la consciència que aquesta és una tradició amb arrels ben valencianes, ben populars i ben crítiques que no es pot deixar, com s’ha dit, en mans de la burgesia. Algú podria fer servir aquest mateix argument per proposar d’implicar-se en fenòmens socials com el futbol per tal d’arribar a un espai tan masculinitzat, mercantilitzat i competitiu i transformar-lo (i també seria una opció ben viable!). Però la sensible diferència és que el futbol no el van crear les classes populars valencianes.