Qui pàgines passa any empeny
Des de 1998, un exemplar de la Constitució espanyola de 1978, que mostra l’escut franquista, és l’objecte representatiu de l’Estat espanyol a la seu de l’Eurocambra a Brussel·les
Passejant pel barri europeu de Brussel·les es pot veure l’edifici que alberga una de les tres seus del Parlament de la Unió Europea. L’edifici Alterio Spinelli s’alça majestuós, elegant i modern. Però com acostuma a passar, la façana no es correspon amb l’interior. A la tercera planta de l’edifici, en una zona que connecta els despatxos dels diputats amb l’Eurocambra hi ha una sala dedicada a mostrar a tothom que passi per allà els objectes que els estats membre de la UE van oferir a la Comunitat Europea el 1998. L’Estat francès està representat per un bust de Víctor Hugo i un manuscrit de la Llei d’amnistia de 1876, Itàlia per una màquina estenogràfica, i l’Estat espanyol per un exemplar original de la Constitució de 1978, oberta per una pàgina presidida per l’escut franquista (amb l’àliga de rigor), el jou i les fletxes, i el lema Una grande y libre. Tot això, acompanyat de la firma del rei Joan Carles I.
A part del xoc i les arcades que pot provocar la visió d’aquests fulls, el fet que una constitució amb simbologia feixista s’exhibeixi a l’Eurocambra genera diverses preguntes: qui l’ha portat? per què? quina solució es planteja per solucionar aquesta falta de respecte a tots aquells que van patir els abusos i la repressió d’aquesta pàtria una, gran i lliure?
Si destapem la resposta a la primera pregunta ens trobem amb Federico Trillo. Quan el 1998, president del Congrés dels Diputats, va respondre a la iniciativa europea cedint aquest exemplar de la Constitució. I un cop aclarit això no hi ha més remei que pensar per què Trillo va voler representar l’Estat espanyol amb simbologia feixista. Nostàlgia? Segurament. Però potser l’elecció s’hauria de plantejar des d’un punt de vista més pragmàtic. Imaginem-nos per un moment Trillo al seu despatx l’any 1998, donant voltes a l’encàrrec europeu. Ha de buscar un objecte que tingui valor històric, però que sigui representatiu de tot l’Estat espanyol, i de tots els seus ciutadans. I evidentment, tots els territoris de l’Estat espanyol només tenen una cosa en comú: la Constitució. Així de trist i real.
La carta magna és el motiu i l’excusa d’Espanya. I també és la seva força. És el motiu, perquè sense la Constitució no hi hauria cap tret que pogués assimilar totalment la totalitat dels pobles de la Península dins l’artificial idea d’Espanya. És l’excusa, perquè és allò que permet a l’Estat restar en un immobilisme polític que no reconeix la realitat identitària del país. Una realitat que apareix adulterada i que presenta una identitat espanyola imperant que no només té el dret d’existir sinó que a més té el dret de no deixar existir lliurement a les altres. I finalment, és la seva força perquè és allò que ha permès que aquesta situació impròpia d’un estat que es fa dir democràtic sigui vigent avui en dia. La força que genera covardia, por, indiferència i anestesia. Una anestesia que converteix allò injust en normal, com per exemple que l’Estat espanyol se sustenti sobre un text jurat des del record a Franco per un cap d’estat designat pel mateix dictador.
Però això no s’ha d’entendre com un error o com un deliri de la dreta espanyola. Això és la realitat. L’exemplar de l’Eurocambra té un germà bessó al Congrés de Diputats espanyol. La diferència? Aquest està obert per la disposició final. I és per això que el govern del PSOE ha optat per una solució similar per l’exemplar de Brussel·les: Girar el full. Sí senyor. Tombar la pàgina de la Constitució, perquè el que es vegi sigui l’apartat dels drets fonamentals enlloc del jou i l’ocellot. Però el que no entenen o no volen entendre des d’Espanya, és que el problema no és que es vegi, sinó que encara hi sigui. I no només que hi sigui, sinó que malauradament encara se senti. Passar pàgina no és condemnar. Passar pàgina no és oblidar. Passar pàgina és amagar la merda sota la catifa. És reconèixer que els partits espanyols només arraconen les ideologies que proposen redefinir les fronteres de l’Estat espanyol. El franquisme era feixista, racista i intolerant, sí. Però va donar a Espanya la clau per sostenir un model d’estat insostenible: la incomprensió i la ignorància. Així doncs, es passa pàgina però es continua amb el mateix llibre.
