Repressió en temps de crisi
[L’ACCENT 147]
Molts analistes ho van preveure, i la història ens ha donat múltiples lliçons en aquest sentit. En èpoques de crisi econòmica capitalista la repressió i la retallada de drets individuals i col·lectius ha estat constant dels darrers segles, i tot indica que els propers anys no seran una excepció a aquesta llei històrica. I ja tenim el primer avis.
El fiscal ha inculpat finalment a 27 treballadors de l’aeroport del Prat de Barcelona per les mobilitzacions del 28 de juliol de 2006 en defensa dels seus llocs de treball del servei de terra, demanant penes de fins a quatre anys de presó, que de sentenciar-se per part del jutge representarien l’ingrés immediat a centre penitenciaris d’una vintena de sindicalistes.
Aquest cas té molts dels ingredients que es poden anar reproduint en el propers anys de crisi. Una plantilla marcada per la precarietat i la temporalitat, derivades de la liberalització del sector, decideixen en assemblea espontània passar a l’acció en defensa dels pocs drets laborals que mantenen, entre confoses notícies que auguraven més acomiadaments i retallades salarials. Uns 400 treballadors van prendre les pistes del Prat, i la mobilització fou reprimida per la Guàrdia Civil i convenientment criminalitzada per la premsa oficial. Fins a 62 treballadors van ser sancionats, i el posterior procés penal ha imputat a 200 empleats, acusació que ha anat concretant-se en les 23 persones que hauran d’anar a judici, sobre la base de les declaracions secretes de “testimonis protegits”, altres treballadors que no han dubtat a posar-se al servei de l’empresa en la repressió als seus companys.
El procés del Prat és una primera senyal d’alarma. Vivim temps de crisi, on els treballadors han vist augmentar l’atur fins a un milió de persones als Països Catalans, la precarietat i la temporalitat s’estenen com taques d’oli, acompanyades dels conseqüents augments de la sinistralitat laboral, mentre les hipoteques ofeguen capes senceres de la població, les autoritats auguren noves retallades socials, i les multinacionals assoleixen records de beneficis i expedients de regulació.
En aquest escenari sembla que la solució que proposa el govern, en boca del seu fiscal, és empresonar aquells que s’atreveixin a alçar la veu, a organitzar-se i protestar. Aquells qui provoquen les crisis, i que no paren d’acumular beneficis a costa dels patiments dels treballadors, de ben segur que res poden témer d’unes lleis i un Estat fet a la seva mida. Cap empresari, especulador o alt càrrec de multinacional ha de témer d’acabar a la presó pels danys que estan causant a capes senceres de la població. Però la gran majoria que patim en primera persona els efectes de la crisis, i sobretot aquells que ens atrevim a lluitar en temps de crisi, ens espera la criminalització, la repressió o fins i tot omplir encara més les presons.
