Revisant la figura del patriarca
El passat mes de novembre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va inaugurar al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) l’exposició Teodor Llorente: patriarca de la Renaixença. La mostra, que s’hi podrà visitar fins el 29 de gener, s’acosta a la vida i a l’obra d’aquest personatge a través d’objectes personals, llibres, escultures o pintures, i és la primera de les diverses activitats previstes per a commemorar el centenari de la mort del poeta, polític, periodista i traductor. Llorente ha estat triat escriptor de l’any per l’AVL, i aquesta és una bona oportunitat per analitzar la seua figura més enllà de prejudicis.
Teodor Llorente Olivares (València, 1836-1911) fou una figura pública del seu temps. Membre ben destacat de la burgesia valenciana, liderà el partit conservador local i fou diputat i senador a Madrid diverses vegades. Va dirigir el diari dretà Las Provincias i com a líder de la Renaixença a terres valencianes treballà perquè aquesta tinguera un caràcter exclusivament cultural. És aquest darrer fet el que ha provocat que de la segona meitat del segle XX ençà la visió de Llorente haja estat molt negativa dins de l’univers valencianista, sent assenyalat com el culpable d’haver impedit que el moviment renaixentista al País Valencià haguera evolucionat cap al nacionalisme polític.
I si bé això és cert, els darrers anys han aparegut nous punts de vista com el del professor de la Universitat de València, Rafael Roca, autor de Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana (PUV, 2007) i comissari de l’exposició de l’AVL, qui critica que molts investigadors s’hagen dedicat a fer càbales sobre quina haguera sigut la Renaixença sense el lideratge de Llorente en compte d’analitzar la seua aportació al reviscolament de la llengua i cultura catalanes al sud del Sénia. En aquest sentit Roca assenyala, per exemple, que el patriarca fou l’escriptor de més qualitat al País Valencià en aquell temps -les seues obres foren un model de llengua-, o que reconegué explícitament la unitat del català.
Però allò més important per a Roca és que la tasca -literària, lingüística, històrica…- feta per Llorente i la gent aplegada al seu voltant va servir per a crear una base cultural de la que posteriorment es nodriria el valencianisme de la primera meitat del segle XX. De fet, poetes com Carles Salvador o Miquel Duran manifestaren la seua admiració pel patriarca; aquest últim arribà a escriure “Teodor Llorente és, doncs, el Poeta i el Patriarca del País Valencià renaixent”.
Al seu torn, un altre professor de la Universitat de València, Vicent Simbor, explica al pròleg del treball de Roca, que en la segona meitat del segle XIX la burgesia valenciana no veia amb bons ulls el conreu del català ni tan sols en reduïts cercles poètics: la classe social de la qual formava part Llorente, ja havia apostat clarament pel canvi de llengua com a part del seu procés d’inserció dins del projecte nacional espanyol. Però el prestigi social i el pes polític del patriarca van protegir, segons Simbor, les modestes activitats renaixentistes al País Valencià. I en aquell context tan advers allò ja fou una passa molt important.
