Ricardo Peralta contra tots

Article publicat al núm 176 de L’ACCENT
 
Ricardo Peralta Ortega (Belvís de la Jara, Toledo, 1951) és un altre de tants “excomunistes” que ha acabat col·locat de la mà del PSOE. La seua trajectòria podríem dir que és exemplar en aquest sentit.

Quan ja es vivien els últims moments del règim feixista i l’antifranquisme estava agafant posicions de cara al ball final de les eleccions, Ricardo Peralta s’afilià al Partit Comunista del País Valencià. Com a militant, treballà d’advocat laboralista fins que fou escollit diputat per Esquerra Unida del País Valencià a les eleccions generals espanyoles de 1989. De fet, ell fou un dels precursors d’aquesta coalició electoral i en dues ocasions més obtingué escó per la província de València. Després de la victòria del PP a les generals de 1996, un sector d’Esquerra Unida començà a desmarcar-se de la línia oficial del partit i creà una corrent que propugnava un canvi estratègic i una apropament al PSOE. Poc després, Ricardo Peralta deixà EUPV i es vinculà a Nova Esquerra, però conservà els seu escó, ara enquadrat en el Grup Mixt. El 1999 s’afilià al PSOE, però per poc de temps, ja que el 2000 deixà la política, precisament quan perdé l’escó que havia guanyat amb EUPV.

El maig de 2008, de la mà de Fernández de la Vega fou nomenat delegat del Govern de la Comunitat Valenciana.

Des de la Delegació del Govern, les seues actuacions tenen poc a veure amb el seu suposat passat antifranquista: s’han negat a investigar les diferents agressions feixistes que regularment es produeixen; ha enviat els cossos policials sota la seua jurisdicció contra els moviments d’esquerra (no han sigut poques les denuncies per l’augment de la pressió policial des que ell és al capdavant de la Delegació); i, lligat a ambdues qüestions, Ricardo Peralta ha assumit el discurs de l’ordre i de la criminalització dels moviments socials.

La impopularitat de Peralta ha arribat al seu clímax amb l’actuació policial durant els enderrocs del Cabanyal. Ara els veïns i veïnes han de patir la seua inconsistència ideològica, com en el seu moment la va patir EUPV. Però potser aquesta és una trajectòria modèlica d’acord amb la “reconciliació nacional” que propugnava Carrillo i el PCE des dels temps de la clandestinitat antifranquistes: si el poder és l’objectiu, el preu a pagar mai és massa elevat.