Sense resposta contra l’extrema dreta
L’emblemàtic poble de Burjassot, a la cruïlla entre l’horta i el dessarrollisme metropolítà, referent de la cultura catalana per haver-hi nascut Estellés o de l’antifeixisme, per ser el poble natal de Guillem Agulló, és ara també el laboratori valencià per assajar les noves estratègies de la dreta front a la davallada electoral i la pèrdua generalitzada de suport social.
Després de diversos incidents protagonitzats per grupuscles feixistes, el dimarts 28, desenes de persones -sense arribar al centenar- s’hi manifestaren en una convocatòria surrealista, la nota més destacada de la qual era la participació -explícita- del PP. La convocatòria estava dirigida expressament contra l’alcalde -l’únic valencianista a l’àrea metropolitana- i el PP s’hi sumà possiblement pensant en una futura Generalitat tripartita i en les maneres de potenciar-ne la inestabilitat.
Així, de la mà de partits obertament feixistes o de grupuscles que reiteradament no només l’han practicada, sinó que han fet apologia de la violència política, la dreta valenciana ha volgut comprovar quin pot ser l’abast del revifament de l’anticatalanisme.
Com tots sabem, des de l’absorció efectiva d’Unió Valenciana, l’anticatalanisme és una carta que sempre ha tingut el PP sota la màniga, que intermitentment ha jugat des que va arribar a la Generalitat, però que, tanmateix, ha preferit deixar en segon terme, bé perquè no la necessitava, bé perquè era més perjudicial per a la seua majoria absoluta. Així, d’aquesta manera, l’anticatalanisme ha sigut més present a les institucions -des d’on es van potenciar campanyes com les de l’Agua para todos o la prohibició de TV3 o la censura del terme País Valencià- que no pas en mobilitzacions i pressions al carrer, com fou la tònica durant els anys més durs de l’anomenada Batalla de València. Davant la inevitable pèrdua de majoria absoluta, el PP vol recuperar el carrer i l’anticatalanisme és la seua millor aposta.
La lectura electoral del que està succeint a Burjassot és obligada, però la gravetat dels fets va més enllà del revifament del blaverisme i cal fixar-la en la legitimació de l’extrema dreta i els discursos feixistes. Des d’aquestes pàgines hem denunciat en reiterades ocasions la complicitat dels aparells estatals amb l’extrema dreta, però cal tindre en compte que, fins ara, aquesta complicitat sempre s’intentava camuflar o maquillar, de manera que públicament la dreta amb façana democràtica no s’exposara a l’escarni que presumiblement aquesta relació provocaria. Ara, però, sembla que han travessat la línia i s’atreveixen a aparèixer públicament de la mà de neo-feixistes.
I no és d’estranyar, perquè tot indica que, de moment, aquesta associació no comporta cap cost polític propi i, en canvi, pot desgastar l’esquerra institucional. És ben significatiu que ni tan sols al Principat, el PP haja mogut fitxa després de l’escandalós homenatge als divisionaris que lluitaren a les ordres de Hitler. De fet, el que s’està comprovant és que res no és escàndol polític si no és la dreta qui ho considera un escàndol, i, com a conseqüència, aquesta efectiva tolerància social està obrint una porta ampla per al creixement i proliferació de l’extrema dreta.
No és només la crisi la que ens ha portat a aquesta situació. Durant anys, la passivitat de les institucions ha permès l’aparició de grupuscles d’extrema dreta que han actuat amb impunitat. Però també ho ha permès la destrucció de les xarxes socials i la despolitització de les classes treballadores. Durant molt de temps s’ha confiat que la ficció de la divisió de poders i les dinàmiques pròpies de la democràcia burgesa serien suficients per impedir el creixement de l’extrema dreta, però els darrers esdeveniments ho estant desmentint -i no només a casa nostra. El que estem veient a Burjassot aquests dies és que l’extrema dreta pot esdevenir un recurs més de les classes dominants davant la incertesa política, però sobretot que l’esquerra anticapitalista no tenim suficients mitjans per fer-li front.
És imprescindible que comencem a articular una resposta ferma en tots els àmbits -al carrer, en els discursos, a les institucions- i ho hem de fer prompte perquè si ens adormim, la bola de l’extrema dreta es pot fer massa gran.
