Ser (o no ser)?

Ser: Verb còpula que serveix per a afirmar del subjecte que posseeix tal qualitat. Estar: Algú, tenir accidentalment tal o tal qualitat. La diferència marcada entre un verb i un altre, que en anglès definiríem per igual amb el to be, tampoc es fa visible en castellà, en alguns casos; llengua que, per cert, està incidint fortament en els diccionaris mentals de bastantes persones catalanoparlants, que comencen perdre la noció de la divergència entre el ser i estar de la llengua catalana.

Més enllà de (no-)lliçons de com una llengua es “contamina” d’una altra, o bé la fan contaminar, la qüestió que plantejo és el joc en la contraposició de significats, persones i temps verbals i tot allò que se’n pot extreure si s’apliquen al context polític, social i cultural de casa nostra. Partint d’allò que s’ensenyaria a una classe de llengua per arribar a petites reflexions sobre la conjuntura política actual. Primer de tot, és imprescindible copsar el caràcter marcadament temporal del verb estar contra la noció de permanència i atemporalitat de ser. Exemples poden servir per detallar-ho: per una banda, Els Països Catalans estan solidaris amb la vaga indefeinida de docents a les Illes, els Països Catalans estan actius en la reclamació dels drets nacionals. En aquests casos, parlem de situacions circumstancials, amb un principi i un final, que no s’allarguen en la línia del temps, i que estan condicionades per determinats moments. Aquestes realitats es poden identificar amb actituds de sectors poderosos de la societat, que actuen, decideixen, s’uneixen i es desuneixen en funció dels propis interessos: el poder. En cap moment es plantegen una estabilitat en termes orgànics, sinó que cerquen el poder més llargament estable en el temps, fins que aquest s’esgoti; això és, un cop s’obté aquella quantitat buscada, parlant en termes materialistes, l’interès desapareix perquè ja s’ha aconseguit tot. En una direcció completament diferent, existeixen els interessos, objectius, o bé diem-li les lluites del poble. És en aquest cas on la atemporalitat es fa palesa; els interessos, pel seu caràcter essencialment immaterial, són, malgrat la redundància, desinteressats, i per tant, s’allarguen en el temps. És per tant, necessari ser conscient de la distinció entre aquestes dos maneres de funcionar com a persona, així com també ha de quedar clar, i a consciència, quin és el bàndol on ha de participar activament el poble, negant cap contacte amb el poder, ni amb la mà ni amb el peu ni de paraula. Nosaltres lluitem per nosaltres, ara, ahir, demà i sempre.

Recuperant els exemples lingüístics, per l’altra banda, Els Països Catalans són solidaris amb la repressió lingüística del país, els Països Catalans són actius en la reclamació dels drets nacionals. El mínim distanciament a les oracions és la màxima diferència pragmàtica. Nosaltres no som només per un dia, sigui un 11 o un 25, nosaltres som cada dia, amb permanència i decisió. No som, per exemple, unes Terres de l’Ebre, les de banda i banda del Sénia, anunciades per ser omplertes (bé, de fet només una part) un sol dia; ho són, ho som cada dia. Perquè cada dia som arreu i d’arreu del territori, si n’assumim la veu, som vaguistes de les Illes, represaliats i represaliades de la primavera valenciana, participants de la potonejada popular de la catalunya Nord o caminants construint camí a les marxes pels drets socials.

I si la cita d’aquests verbs copul·latius fóra poc per embolicar una troca metafòrica, la introducció de l’adverbi negatiu no permet tenir present una altra concepció identitàriament regionalista. Parlem, en aquest cas, de les concepcions folkloristes, les quals s’autoafirmen a partir de la negació de la resta de territoris. Algunes d’aquestes concepcions són atacs polítics visibles contra la resta del territori, com és el cas del gonellisme o del blaverisme. Un cas ben diferent és el principatí, d’orígens renaixentistes i continuacions i assentaments pujolistes, el qual es caracteritza per una afirmació nacional “adulta” en relació amb la resta de territoris “infantils” als quals cal ajudar per mantenir el sentiment romàntic pancatalà. Ideologia que col·loca la comunitat autònoma de Catalunya, com a unitat identitària que promou la folklorització dels altres territoris.

També érem, fa més de dos anys, a la primera Trobada de casals i ateneus dels Països Catalans, vam ser —i bastants encara som— pagesos i pageses i segadors i segadores. I serem mobilització popular que sense barreres regionalistes, perquè hi és ella, hi és ell, hi sou vosaltres, hi ets tu, hi som nosaltres, aquí, ací i allà.