Si Catalunya pot, que se’n vaja. Però….
La consulta independentista d’Arenys de Munt ha tingut una minsa repercussió en l’àmbit polític valencià. I quan dic àmbit polític valencià no prenc en consideració l’habitual reacció histèrica i procolpista de l’espanyolisme oficial i majoritari (PSOE-PP) i les altres esquadres falangistes. En l’àmbit polític valencià, doncs, en general, hom ha manifestat un suport emocional ben bé incondicional.
A posteriori, però, han sorgit algunes veus crítiques. Tanmateix, ho són, de crítiques, amb el procés de noves consultes per a les quals, en alguns municipis, l’esquerra independentista ha proposat que la pregunta no circumscriga l’abast de la independència només a Catalunya sinó als Països Catalans. Aquestes veus que han clamat al cel provenen, en general, del blaverisme il·lustrat, que temen una nova ofensiva espanyolista, com si la primera que s’encetà fa anys haguera estat desactivada després de tantes renúncies. Planyen que cada vegada que hom esmenta els Països Catalans, al País Valencià creix l’anticatalanisme. És la hipocondríaca -per no dir-ne covarda- preocupació dels qui tenen por de morir vestits. Amb tot, no entenc la seua preocupació, si prou que s’esforcen a presentar-se arreu com a valencians no catalanistes, si fins i tot han acceptat la bandera blavera, la separació lingüística i la música de l’himno que pactaren els partits espanyols.
Tot i amb això compartesc el parer, per uns altres motius, però, que la pregunta dels propers pebliscits -dic la pregunta- cal circumscriure-la a Catalunya. També compartesc la idea, tot i no resignar-me a ella, que en aquests moments i en aquestes circumstàncies la independència de Catalunya no beneficiarà el País Valencià i la resta de territoris catalans. Tanmateix, no serà tant per una ofensiva espanyolista més furibunda encara, en particular contra el País Valencià, ans per la desafecció del nou estat independent.
Al meu entendre, la força moral i democràtica que ha assolit la consulta d’Arenys, i la que assoliran les noves consultes, rau en el fet que s’ha presentat com un objectiu “factible”. Mal que ens pese, però, incloure-hi els Països Catalans, projecte que tenim dissortadament “en bajoqueta” -i en contínua defecció-, provoca un efecte distorsionador, atès que decanta el procés més cap a l’emotivitat que no cap a l’objectiu polític. Cal insistir en el procés centrat a Catalunya, preparar-lo com si aconseguir ara una majoria favorable fora possible, perquè és la millor manera de forçar un resultat efectiu que col·loque Espanya contra la paret. Cal fer com si el procés haguera de tenir efectes legals “de debò”, perquè el resultat esdevinga de debò, és a dir, exigible. I llavors tindrem l’oportunitat de celebrar que almenys un dels nostres territoris ha aconseguit alliberar-se.
El desencís s’esdevindrà perquè una majoria política del Principat s’ha conformat a tenir com a subjecte nacional només Catalunya i no pas els Països Catalans, fins i tot des de l’àmbit independentista. I al País Valencià, d’ençà que el blaverisme il·lustrat ha influït decisivament en l’acció política del BNV, amb el suport ideològic de Joan F. Mira i altres intel·lectuals valencians, el subjecte nacional i polític s’ha reduït a la “nació valenciana”. Uns i altres, per tant, es conformen a fer política per separat, per no irritar la bèstia espanyola (i la francesa). El seu projecte nacional, doncs, no són els Països Catalans. De fet, els temen quasi amb la mateixa intensitat que els espanyols els odien.
Per tant, diguem-ho clarament, que com més clars més amics: els Països Catalans existeixen, ara per ara, més com a nació sentimental que no com a nació política. Però cal avançar envers aqueixa necessària nació política. A tal efecte, ens cal cohesionar i enfortir l’imaginari propi que reflecteix el nostre punt de vista i els nostres interessos.
Cohesionar el nostre imaginari polític, econòmic, assenyalar els nostres propis punts de referència; enfortir l’imaginari mític, històric, lingüístic; fer rendible el nostre mercat cultural i fer influent el nostre àmbit d’opinió i d’informació. Hem de pensar els Països Catalans com a subjecte nacional, impulsar-lo, parlar-ne amb normalitat, i concretar-lo més enllà de la nació sentimental que debilita -perquè s’hi superposa i la suplanta- la nació política.
Cal construir efectivament aqueix marc propi de referències, desenvolupar plantejaments polítics, formes d’organització, d’intercanvi, d’intercomunicació, sempre tenint en compte les circumstàncies de cada territori, sense callar res, sense maquillar res, sense ocultar res a l’armari, sense importar-nos les reaccions -sempre histèriques- dels espanyols, ni les veus acovardides -i còmplices de l’espanyolització cultural i política- dels regionalismes aïllacionistes. Cal pensar, i fer pensar als qui ara els defugen, des dels Països Catalans, i pensar el Països Catalans perquè deixen de ser abstracció sentimental i passen a ser concreció política, realitat política inqüestionable, irrebatible.
-Seguir encara avui dia preguntant-nos si Països Catalans sí o no, si fou primer o l’ou o la gallina, és una pèrdua de temps. El debat que hem de promoure és: Països Catalans: com els volem, com els concretem, com els construïm, com els fem imprescindibles. Aquesta és la tasca que cal fer perquè l’èxit del Catalunya no puga convertir-se en el fracàs dels Països Catalans. Cal tenir la seguretat que si una part pren el camí de la llibertat no abandonarà la resta sota les peüngles dels cavalls espanyols (i francesos).
* Toni Cucarella és escriptor
